D’un gat als mohawk

Diumenge, 5 de juliol:
Com que us ha agradat el vídeo del gatet salvatge, us n’he buscat un altre que és quasi tan petit, però més ferotge i, diuen els experts, el caçador més letal de tots els fèlids: el Black Footed Cat, un habitant de les sabanes de l’Àfrica.

Dilluns, 6 de juliol:
S’ha mort Ennio Morricone. Se’m moren els referents, una indicació que sóc vella. Té moltes composicions magnífiques, totes conegudes, i n’hi ha per triar i remenar. Jo, per al blog, em decideixo per una de les més icòniques: la banda sonora de The Good, the Bad and the Ugly. La trobo absolutament genial.

Dimarts, 7 de juliol:
Les obres als balcons acabaran amb la poca salut que em queda. Després d’aconseguir adormir-me cap a les 5 o 6 del matí, atesa la calor que fa a la meva habitació (quasi 50 graus), els dolors que tinc i l’ansietat que se’m menja, a les 7, tot d’un plegat, engeguen les barrinadores a uns metres d’on dormo. Avui ha estat tan dràstic que m’he despertat de cop amb un crit i em pensava que havia tingut un atac de cor.

Tot el dia hem estat a 40 de temperatura, i a casa amb tot tancat i vinga a barrinar i a fer pols i jo cridant com boja per tal que em sentin bé els estudiants.

Bolsonaro té la covid-19. Ho celebro, i espero que es mori. No he cregut mai allò que no s’ha de desitjar la mort de ningú, perquè jo sí desitjo certes morts, com la de Bolsonaro, que té les mans tan tacades de sang que es mereix morir, però no és pas que li desitgi per això, sinó perquè és perillós que continui viu, perillós pel seu país, per la seva gent i pel medi ambient de tots nosaltres. I ara que s’ha infectat, si se’n surt amb facilitat, tindrà més munició per convèncer la gent que la covid-19 no és perillosa, i a sobre que les pastilles d’hidroxicloroquina van bé. Doncs li desitjo la mort, i tant que sí.

A Toronto ara s’ha fet mandatori l’us de mascareta als espais interiors, i ja era hora perquè hi ha massa gent que no se’n posa. Doncs avui tot de gent ha fet una protesta per haver de dur mascareta al metro, i s’hi ha ficat sense dur-ne (només cal dir que és per problemes mèdics), però abans d’entrar han dit tantes bestieses que fa hores que flipo. Una perleta: que això de fer-nos dur mascareta és propi de governs totalitaris i ja sabem què ha passat a la història amb aquesta mena de governs. De debò, és la meitat de la humanitat absolutament imbècil? Em sembla que la covid-19 ha servit per adonar-nos d’aquesta trista realitat. Amb l’estúpida controversia de les mascaretes queda clar que a la meitat de la gent li falta cervell, és d’una ignorància que aclapara (encara que la vulguin fer passar per altres coses) i és tan egoista que fa por. Aquí els podeu veure

Dimecres, 8 de juliol:
Just ahir, a la classe, vam llegir i comentar el famos conte “El dinosaurio” d’Augusto Monterroso, i avui la María Sanchez, que sempre comenta al blog i que deu tenir telepatia, m’ha enviat una vinyeta que m’ha fet esclatar a riure.

 

Dijous, 9 de juliol:
Els estudiants continuen contents, malgrat el soroll. Em tenen molta simpatia i aprenen molt, la qual cosa sempre anima una mica.

L’edifici ha avisat que demoliran els passadissos, on hi ha les portes dels apartaments, per canviar les canonades de les cuines. Durarà fins al setembre, sis dies a la setmana (dissabte també) de 8 del matí a 5 de la tarda, hores durant les quals s’haurà tancat l’aigua!!!

No en dic res més perquè quan hi penso el cor em va a cent per hora.

Divendres, 10 de juliol:
A França han matat un conductor d’autobús per haver dit a quatre impresentables que es posessin la mascareta.

Dissabte, 11 de juliol:
He parlat amb ma germana, que viu a Lleida i em té molt preocupada, i m’ha contat un munt d’anècdotes de gent sense mascareta, fins i tot d’un veí que diu que dur mascareta fa que agafis la covid-19. Marededéusenyor! Jo no sóc d’eixe món.

Recordeu la crisi d’Oka, la rebeŀlió dels mohawk? Us en vaig parlar aquí (jo ho vaig viure). Doncs avui fa 30 anys. Aquí un vídeo curtet, molt ben explicat, on ho resumeixen en 3 minuts.

30 anys de la insurrecció mohawk a Oka

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Canadà, Cinema, Música, Una mica de tot i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

15 respostes a D’un gat als mohawk

  1. Maria Sanchez ha dit:

    No puedo estar más de acuerdo en todo lo que explicas. Debe ser porque soy “vella” como tu y se también se me mueren los referentes. No logro entender a la mitad de la humanidad. Tienes razón que el virus nos ha puesto al descubierto. Ya lo intuíamos pero ahora lo estamos confirmando. “Marededéusenyor! Jo no sóc d’eixe món”. Yo tampoco.
    Me ha encantado que uses el chiste que te envié. Encuentro genial ver el cuento desde el otro lado.
    Lo de las obras tampoco lo puedo entender.
    Una abraçada

    • Hola María,
      Com pots veure al facebook , l’acudit que em vas enviar (l’ha penjat l’Anna Maria) ha tingut molt d’èxit. I, com explico al post, just el dia abans l’havien llegit els estudiants (són de primer any de castellà) i el vam comentar a la classe; per això em sembla que tens telepatia.
      Les obres del meu edifici ningú no les pot entendre. Hi ha qui es deu pensar que exagero, cosa que no faig, ben al contrari perquè només explico la punta de l’iceberg. Estic tipa de dir que el que ens fan, que va començar fa 16 mesos, va contra els drets humans, però l’ajuntament ni cas. Vaig demanar que, sisplau, no barrinessin a prop durant les hores que faig classe, i com si sentissin ploure.
      Una abraçada!

      • Ah, María, et voldria demanar un petit favor: podries posar “like” a l’enllaç d’aquest post que he penjat al twitter? Quan penjo alguna cosa al twitter, en general passa desapercebuda (de vegades tinc 1 o 2 like, molt rarament). Al facebook és diferent, però al twitter és molt frustrant penjar enlaços que no veu ningú. No cal ni compartir, només demano alguns “likes” per tal que facin que més gent vegi l’enllaç.

        • Maria Sanchez ha dit:

          Entro poco en Twitter pero ya he dado like a los últimos posts. Y si me acuerdo lo haré en los próximos.
          Sólo entro cuando hay algún acontecimiento como una manera rápida de informarme,
          Y mis fotos las cuelga directamente Instagram.

        • Gràcies!😊 Sí, només quan ho recordis si ets per allà. La majoria de les vegades que penjo coses, ningú no les veu, em sap molt de greu, sobretot pels posts al blog.
          Has vist que ja em surten els emojis? Premo el botó de windows amb ; i me’n surten un munt per triar. Si tens botó de windows prova de fer-ho així.

  2. rosanebot ha dit:

    Impressionant, tot el que ens expliques: des del gatet fins als mohawks, passant per la tortura que et fan viure les obres del edifici on vius; de tant insuportable, increïble. I la calor! jo em penso que me n’aniria a dormir al peu d’algun arbre dels molts que teniu als parcs de la ciutat. Pobreta meva, és horrorós! Petons a dojo.

    • Hola Rosa,
      És cert que tenim molts arbres a Toronto. A més dels millions d’arbres que hi ha als jardins de les cases, la ciutat té 3 milions d’arbres públics. Són un perill quan hi ha vents huracanats, però són una meravella des de finals de primavera fins a mitjans de tardor. Jo en tinc de ben a prop, a la Universitat de Toronto que hi ha davant de casa i és plena de jardins, però des de la covid, com que a la universitat no hi ha ningú, a fora hi dormen moltes persones sense sostre que van bruts com guilles i ni mascareta ni res (molts tenen tuberculosi), per tant els evito per qüestions sanitaries, i també he d’evitar asseure’m sota els arbres o als bancs. Quantes complicacions, oi?
      Cuida’t força! Petons a dojo cap a Sabadell!

  3. Marta Valls ha dit:

    Hola Shaudin, noia quin mal viure. Ha de ser molt difícil treballat amb soroll, pols i calor!
    Contenta que els alumnes t’estimin com no pot ser d’altre manera.
    Cuida’t molt. Gràcies pels vídeos i la vinyeta.

    Bona tarda!
    Marta Valls

    • Molt difícil, Marta. Fer qualsevol cosa és difícil amb aquestes condicions, fins i tot esmorzar si els homes són a prop (amb taps a les orelles, mentre tremoles i els plats es mouen a la taula), però fer una classe de llengua és espantós.
      Gràcies a tu, Marta!
      Una abraçada!

  4. Anna Maria Villalonga ha dit:

    M’encanta el post, el gat i, sobretot, la vinyeta del dinsosaure. I si en Bolsonaro l’ha dinyés… buf. Subidón.

  5. Pons ha dit:

    Aquest blog es va convertir tant paulatinament en un blog de gats que ningú es va donar compte

  6. juli salvà bibiloni ha dit:

    M’agrada molt com el contes tot. Ha de ser insuportable tan de renou,…Una abraçada

  7. Gràcies un cop més, Juli. Passi el que passi, tu ets dels que sempre m’escriuen un comentari.
    El renou del meu edifici ja ha esdevingut legendari (i, sí, és insuportable).
    Una abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.