Casa amb enfilall

Es veu sòlida, tota construïda de pedra, fins i tot la teulada està feta amb peces de llicorella, anomenada també pissarra, segons m’acaba d’informar la viquipèdia –no tenia ni idea de com dir slate en català i això de “llicorella” m’ha deixat perduda, però amb “pissarra” ja ho entenc. El cas és que aquesta casa sembla ben ferma, resistent als embats de tota mena de tempestes de neu i vent, freqüents a Toronto. Malgrat tot, una tempesta, ara fa uns tres anys, va arrencar un arbre gran que hi havia davant la casa i va esbotzar un tros de teulada; la van reparar però encara es pot veure on va ser el cop, i uns finestrons exteriors van quedar desballestats i així continuen. No m’estranya que no ho reparin, perquè el seu presupost no els deu arribar per això, considerant l’enormitat que deuen pagar d’impostos de propietat per una casa com aquesta, amb un jardí gran en quatre direccions i, en especial, pel barri on es troba, Forest Hill, concretament Forest Hill South, antigament un poble, molt a prop del centre i constituït per cases luxoses.

N’hi ha moltes de cases, perquè és un barri gran i, tret d’un carrer amb comerços, només té cases. Algunes són les típiques monstruositats de nouveau riche, amb grans columnes i capitells dòrics, marbre i, amb tot plegat, semblen enormes mausoleus. D’altres, més antigues, solen ser ben boniques, per bé que, tan grans, espanten una mica. De les que m’agraden destaca aquesta de pedra. No és gegantina i té un aire una mica d’estar per casa, de no arribar a final de mes –s’entén que parlem d’un nivell econòmic lluny del meu–. També és així la mestressa, una dona vella que vaig veure un moment que ella entrava a la casa; un sol cop l’he vist, tot i haver passat per davant moltes vegades. Suposo que era la mestressa, perquè tenia un aspecte com el de la casa: estable, però amb força anys a sobre i que ha passat alguns contratemps. Em va semblar que em mirava uns segons. Devia reconèixer la dona que sol quedar-se palplantada davant de casa seva? Aquesta dona que sembla examinar la casa en detall cada vegada que passa pel davant? La dona estranya que, sola o acompanyada d’un noi que deu ser el seu fill, s’atura i es fixa en els finestrons desballestats?

M’intriga. I fantasio. Segurament a la casa hi ha una mena de majordoma que fa i desfà, però com que també s’ha fet vella, més aviat ni fa ni desfà, tret de donar algunes instruccions a la minyona filipina joveneta qui, com tots els centenars de minyones filipines d’aquesta ciutat, deu mantenir no només tota la seva família sinó tot el poble que va deixar més enllà de terres i un gran oceà. Angelina. A la jove minyona li direm Angelina, i Karen serà la majordoma. Pel que fa a la mestressa, estic segura que es diu Alice, perquè no només la seva àvia paterna se’n deia, sinó que a més a la seva mare la fascinaven les històries d’Alice al país de les meravelles. El seu pare feia un any que havia tornat de la guerra quan ella va néixer. Havia estat al desembarc de Normandia, a la Juno Beach, on van desembarcar els canadencs, els quals van demostrar una habilitat militar extraordinària, malgrat que el món només recorda els americans. A l’Alice no li acaben d’agradar els americans, per bé que es va casar amb un comerciant de Buffalo, la ciutat a l’altra banda de la frontera. Però el seu marit va morir d’un accident poc després de casar-se; l’Alice retornà a Toronto i va viure sempre a la casa de Forest Hill, primer amb els seus pares i, eventualment, sense família, només amb la majordoma Karen a qui veu com família encara que mai no li ho ha dit.

Una cosa que em crida l’atenció, és la pols a la ceràmica. Em sembla que la majordoma Karen li hauria de dir a la jove minyona Angelina que als plats chippendale que tenen al primer pis, a les tauletes davant les dues finestres a la dreta de la porta, se’ls hi hauria de treure la pols, que des del carrer es veu que no els han espolsat en mesos, o anys. I tinc la impressió que hi ha força coses descuidades a la casa. La majordoma Karen només està per veure sèries a Netflix, que a la seva edat es cansa molt; a la mestressa Alice tant li fa realment si la ceràmica chippendale té pols o no en té, perquè es passa el dia fent mots encreuats; i l’Angelina enyora les Filipines i no es fixa en res si no li diuen. Les tres dones s’estan quasi sempre a la casa, cadascuna capficada amb les seves coses. Per això no hi veig mai ningú, només un moment aquella vegada que l’Alice entrava a casa; d’altres vegades unes cortinetes que es belluguen i una ombra en alguna finestra. I em pregunto qui deu ser que em mira. Per què aquesta insistència? Hivern, tardor, primavera, estiu, tant hi fa, cada cop que passa per aquí s’ha d’aturar a mirar. On deu viure? No sembla del barri, tampoc el noi que de vegades l’acompanya i que deu ser el seu fill. Tal vegada la dona voldria comprar la casa? No en té l’aspecte, però qui ho sap. Altrament, no entenc perquè sembla obsessionar-la. Qui es deu pensar que hi viu, aquí? Deu creure que es tracta d’una àvia com tantes, potser amb una filla i néts a Vancouver i un fill a Halifax, a la vora de l’altra oceà? Què deu fantasiar? Tant de bo sàpiga que he passat una vida de viatges, que he dormit a les dunes del Sahara sota la llum de la lluna, que he arribat als racons més misteriosos de Papua, que he vist orquídies extraordinaries als boscos nebulosos de l’Equador. I que ho enyoro amb tota la meva ànima. Tant de bo ho sàpiga. Però, per què ho hauria de saber? Pot ser l’Angelina, avorrida d’estar-se a la casa, o la Karen en un descans de Netflix, o la mateixa Alice que es pregunta perque miro la casa.