Bojos? Potser sí

Vaig conèixer en David Valls en un viatge a Catalunya l’estiu de 2009.

Els amics amb qui m’estava a Barcelona, en Josep M. i la Laura, van organitzar una trobada a casa seva amb diverses persones que coneixia virtualment. Una d’aquestes persones era en David Valls, lingüista, viatger a molts indrets del món i amb grans idees. Quan l’altra gent de la trobada ja se n’havia anat, en David es va quedar per parlar-nos d’un projecte que tenia al cap: fer un documental sobre si el català és necessari als Països Catalans. La idea se li havia acudit en veure uns documentals fets a Irlanda amb un tema similar.

Van passar els anys i en David i jo vam continuar en contacte. Fins i tot ens vam veure a Toronto l’estiu de 2011 quan va venir-hi amb la seva dona, la Bàrbara. Mesos més tard vaig saber que la idea del documental ja era un projecte que anava endavant i que es va començar a fer tangible quan es va associar amb Verkami. Durant un temps tot el que en sabia era que hi havia tota una campanya de micromecenatge pel projecte i que havien fet alguns vídeos curtets amb gent com ara Matthew Tree, Muriel Casals o Màrius Serra per cridar l’atenció. A més comptava amb l’apadrinament de Plataforma per la Llengua i Tallers per la Llengua i amb la coŀlaboració del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades i el Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona. S’havien de reunir 12.000 euros per poder realitzar el documental que s’anomenaria Són bojos aquests catalans!? I els van reunir.

L’estrena del documental, que està dedicat a Martí Gasull, fou aquest 26 d’abril. Va ser un èxit amb el local ple de gom a gom!

He d’explicar que el documental es limita al Principat, Catalunya Nord, la Franja i Andorra. Hauríen volgut fer tots els Països Catalans, però el presupost no ho permetia. Tot i això esperen poder fer més endavant altres parts del documental amb el País Valencià, les Illes i l’Alguer. De moment estan subtitolant la primera part a l’anglès.

A Són bojos aquests catalans!? ens trobem amb una noia alemanya que ha estudiat català al seu país ―però que no sap ni castellà ni francès―, la qual decideix fer un recorregut per terres de parla catalana. Les respostes a les preguntes que fa a la gent són dignes de fer-nos rumiar força sobre la nostra llengua.

Algú potser pensarà que on s’ha vist una persona que sàpiga català i no castellà, que no és possible. Tanmateix, s’equivocarà qui això pensi perquè resulta que hi ha molts estrangers que han après català i no saben castellà, com ara molts dels meus alumnes. Repeteixo: hi ha gent en aquest món que sap català però no sap castellà (o sap català però no sap francès, o no sap ni castellà ni francés però sí sap català), que quedi clar d’una vegada per totes.

El documental Són bojos aquests catalans!? fa pensar i, a més, és molt entretingut. Es fa curt i tot. Per tant, us fareu un favor si compreu el DVD. Us agradarà i ajudareu a que el documental vagi endavant. Per comprar-lo podeu escriure a sonbojos@gmail.com i pagar-lo a través de paypal o transferència.

Us passo un tràiler curtet, però us asseguro que val la pena veure el documental sencer.

Ray Harryhausen

Fa uns mesos no sabia qui era Ray Harryhausen. Tanmateix, mai no és tard per aprendre una cosa nova i ara, doncs, no solament sé qui era sinó que me n’he informat força. I si vaig saber qui era el senyor Harryhausen fou gràcies a un seguidor d’aquest bloc, Jaume (o yeagov), qui me’n va parlar arran del meu escrit sobre Sinbad. I si jo us en parlo ara es perquè en Jaume em va informar fa uns dies que Harryhausen, de 92 anys, acabava de morir, la qual cosa van anunciar també a les notícies del Canadà, de la BBC, etcètera. I qui era Harryhausen us preguntareu, potser, alguns de vosaltres? Ara us ho explicaré tan bé com pugui.

Ray Harryhausen no ha estat ni un filòsof, ni un escriptor, ni un polític, si és això el que us heu imaginat. La seva fama va per un altra banda. El senyor Harryhausen feia ninots, per entrar d’alguna manera al tema o, per ser més exactes: creava monstres per a películes. I ara no arrufeu el nas, si us plau, perquè hi ha moltes maneres de ser creatiu, innovador i guanyar-se el respecte dels altres, com ara amb la creació de figures fetes a mà i després animades filmant-les amb molta paciència.

La carrera de Harryhausen es va iniciar quan als tretze anys va veure la peŀlícula King Kong i va decidir que ell també volia crear monstres animats per a peŀlícules. I va començar fent, al garatge de casa seva, una coŀlecció de dinosaures d’argila. Aleshores va fer una passa endavant i va filmar un seguit de curtmetratges basats en contes per a infants, a casa seva i ajudat pels seus pares. La tècnica que emprava, la mateixa que s’havia usat per a King Kong, va arribar a dominar-la amb tal perfecció que, anys més tard, el va dur a la fama, al respecte i a l’agraiment d’una pila de grans cineastes, com ara Steven Spielberg. La tècnica que va desenvolupar Harryhausen es coneix com a Dynamation (aquí trobareu informació).

M’ha semblat interessant descobrir, després de veure diversos documentals sobre Harryhausen, que durant l’adolescència el seu millor amic era Ray Bradbury, qui amb els anys esdevindria l’escriptor que tots coneixem; una gran amistat que va durar fins el moment de la mort de Bradbury l’any passat. En una entrevista de fa dos anys a Bradbury, l’escriptor s’adreçava a Harryhausen i li deia que l’estimava molt i molt. Un gest que m’ha semblat molt bonic i que m’ha fet pensar com és de magnífic que una gran amistat pugui durar tantíssims anys.

A sota us penjo una escena de Jason i els argonautes (1963). La famosa escena dels esquelets creats per Harryhausen.

I aquí teniu el tràiler d’un homenatge a Ray Harryhausen de coneguts directors del
cinema.

Avui m’he sentit feliç

Avui per primera vegada des de fa molt temps he retornat a la meva nissaga que vaig començar amb Més enllà del somni i vaig continuar amb Perduts a l’altre món. Fins ara, tret de pensar-hi moltes vegades i imaginar petits episodis, no havia tingut cap ocasió de posar-m’hi ―massa coses que s’han de fer i massa preocupacions que m’aclaparen―. Avui, però, com que no tenia res urgent a fer (cosa rara, molt rara) i que feia un dia bonic amb sol i bona temperatura (estrany que no nevi o plogui i que no faci fred), he anat a asseure’m al pati d’un cafè. Han estat unes hores delicioses i molt profitoses.

He tret un quadern de la motxilla i m’he posat a escriure el principi del primer capítol de la tercera noveŀla de la nissaga. L’Anna, la protagonista, era asseguda al meu costat i no parava de xerrar. Com que ningú que era a les altres taules no la veia, jo devia semblar una mica guillada quan mirava al meu costat com si hi hagués algú, assentia amb el cap, feia algunes rialletes i deia de tant en tant alguna paraula. Encara bo que a Toronto la gent és força discreta i avui, amb el bon temps, tothom semblava contentíssim gaudint del sol i poc inclinat a fixar-se gaire en mi.

Quan ja havia escrit unes quantes pàgines, he hagut de fer callar l’Anna. Li he dit que em començava a atabalar i necessitava concentrar-me.

―Au, maca, ara vés-te’n a jugar amb en Puff [el seu gat]. A reveure.

I s’ha esfumat.

Sempre ho fem així. Començo la noveŀla amb alguna cosa de l’Anna, com una mena d’introducció i per situar-me. Però un cop m’hi he ficat, deixo d’escriure i comença l’altra fase: el pla.

M’encanta planejar històries; només és encara millor escriure-les. El cap s’aclareix, l’adrenalina puja, l’energia es dispara, els mals i les preocupacions s’obliden. Tot es redueix a una sola cosa: planejar.

Fa temps, una amiga escriptora canadenca, la Caroline Roe ―qui va traduir a l’anglès Més enllà del somni―, em va dir que els noveŀlistes som bons per planejar un crim. En el seu cas, amb quinze noveŀles negres publicades, té força lògica que ho digui. Tanmateix, la Caroline no es referia només als escriptors de novel·la negra sinó a tots els noveŀlistes. I tenia raó perquè planejar una novella s’assembla força a planejar un crim. En els dos casos es tracta d’una cosa molt seriosa ―si un escriptor no creu que escriure una noveŀla és seriós, que es dediqui a una altra cosa―. En els dos casos s’ha de pensar bé i aconseguir que tot encaixi a la perfecció. I en els dos casos s’ha de poder visualitzar el pla com si passés, veure’n les possibles complicacions i estar a punt per fer canvis si surten inconvenients inesperats. Un noveŀlista seria bo per cometre un crim perquè li agrada planejar i sap fer-ho.

Jo m’hi fico de ple en això del plotting (com s’anomena en anglès i que no té una traducció prou exacte en català). Tanmateix, en el meu cas, abans d’arribar al pla perfecte on cada element es troba on s’ha de trobar…, marededéu quin embolic aconsegueixo! I el pitjor: com m’agrada crear un embull d’allò més gros.

Avui, sota el solet i prenent un cafè, el meu cervell es dedicava a embolicar la troca cada vegada més, amb gran alegria i satisfacció. Heus aquí uns pocs dels punts que, amb dificultat, es poden destriar de la troca que he deixat, de moment, feta un nayap:

―Calpor  s’alia amb Rocdur després d’unes negociacions difícils.
―Sura es prepara a fer front a una gran ofensiva gelgeliana.
―El poble de les muntanyes de Calai-Onvà entra a la història i es creen més embolics.
―Esclata una rebelió a Pot.

Tot això (i molt més que no puc desvetllar) és només el rerefons perquè amb tot plegat tenim les mil i una aventures de l’Anna, l’Alison i en Tam, les quals, naturament, encaixen amb tot l’embolic polític de l’altre món i creen molts més embolics a la noveŀla, però d’aquests no us en puc parlar, com comprendreu. També tenim episodis a Toronto i el retrobament de molts personatges, ja coneguts dels lectors, que tenen un paper lògic en els esdeveniments de la història.

I ara a veure què faran els personatges. Qui sap per quins camins es voldran desviar. M’intriga. I sé per experiència que enredaran la troca encara més del que l’he enredada jo mateixa. La feinada que tindré! Em fa iŀlusió, però, ves, saber que tinc molt a descobrir i que hauré d’aclarir misteris i buscar solucions.

I ara que he planejat el meu embull particular de mil dimonis, em toca començar a posar-hi ordre i explicar-ho tot (escriure-ho) com si fos bufar i fer ampolles. I quan tot estigui endreçat, amb la noveŀla escrita, polida i publicada ―quan el “crim” s’hagi executat i jo pugui agafar un poc d’alè després de la feinada―, aleshores alguns lectors s’ho llegiran en un tres i no res i, com ja han fet abans, em preguntaran: “I quan podrem llegir la propera noveŀla?”

Edicions del Bullent: Feliç aniversari!

Vet aquí que una vegada, l’any 1983, al País Valencià va néixer una editorial: Edicions del Bullent. Per tant fa exactament 30 anys. No sé com devien ser les seves primeres passes, però de segur que trepitjava fort i que era espavilada perquè aquí la tenim, 30 anys més tard, anant endavant i amb el cap alt. 30 anys en els que ha donat una llar a nombrosos llibres dels quals han gaudit xiquets i grans. I entre molts d’altres llibres, dos de les meves noveŀles de la nissaga de la interferència.

Vaig entrar en contacte amb Edicions del Bullent després d’acabar Més enllà del somni, quan no sabia pas que fer amb la noveŀla, a quina editorial adreçar-me, on trobar-li una llar. Va ser gràcies a Aitana Guia que vaig descobrir Edicions del Bullent. L’Aitana vivia a Toronto, però és valenciana i havia publicat un llibre a Bullent. Va llegir la meva noveŀla, li va agradar i em posà en contacte amb l’editorial. A Bullent li agradà Més enllà del somni i li donà una llar. Va ser l’inici d’una coŀlaboració amb aquesta editorial que ja fa cinc anys que dura.

Edicions del Bullent és una editorial on t’hi sents bé; el tracte és familiar i s’hi respira una gran iŀlusió per anar endavant. Tot i que en certa manera se la podria considerar una editorial petita, té un catàleg força impressionant. La majoria de les seves coŀleccions s’adrecen a un public infantil i juvenil (n’hi ha per triar i remenar), però també tenen llibres per a grans. Hi trobem llibres per a infants, llibres de relats, les Rondalles Valencianes d’Enric Valor, noveŀles per a tots els gustos, l’exceŀlent coŀlecció “Claus per entendre el món” amb llibres sobre la immigració, la globalització o la Guerra de Successió, a tall d’exemple. Aneu a l’enllaç de les coŀleccions i us adonareu de la gran varietat de llibres que tenen una casa a Bullent. No trobareu, però, llibres escombraries; d’aquests cap ni un. Tirar endavant una editorial sense llibres escombraries, però que malauradament solen ser best sellers, és ben lloable i també ben difícil. Tanmateix, ja fa 30 anys que va néixer i, com deia més amunt, continua endavant i amb el cap alt.

A més de les publicacions, Edicions del Bullent convoca diversos premis literaris, com ara el Premi Enric Valor de narrativa juvenil, el Premi Carmesina de narrativa infantil, el Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular o el Premi Soler i Estruch de narrativa curta.

Edicions del Bullent és membre de l’Associació d’editors del País Valencià i de l’Associació d’editors en Llengua Catalana.

I per acabar us deixo amb un vídeo on Núria Sendra ens explica algunes coses sobre aquesta editorial.

Feliç aniversari Edicions del Bullent!

Sant Jordi contra el consumisme

No era ahir que vaig escriure sobre la diada de Sant Jordi en aquest bloc? Doncs vet aquí que ja fa un any. Com més anys tinc més de pressa va el temps. Me’n recordo que quan era petita un any era una eternitat, en canvi ara tanco els ulls un moment i ja ha passat. Però no era de com passa el temps que volia escriure, sinó de Sant Jordi. Bé, no de l’home aquell que va matar el drac ―per cert, per què han de ser sempre homes els que fan aquestes coses? M’estimo més la Nana de la meva noveŀla, i ella en treu més profit de la sang del drac―… ja no sé on era (això també passa quan es tenen més anys)… Ah, sí, que volia escriure sobre el dia de Sant Jordi a Catalunya.

Cada any publico un escrit al bloc pel 23 d’abril: el Sant Jordi de 2010 deia que T. S. Eliot no en sabia res d’aquesta diada; el 2011 vaig escriure sobre tenir tota una setmana celebrant la literatura; i l’any passat vaig parlar de Cavall Fort, d’enllaçar-nos pel català i de comprar llibres en la nostra llengua. I de què us parlaré aquest any? Ara hi vaig.

Fa uns dies vaig llegir un comentari de l’escriptor Jaume Benavente on, entre altres coses, es referia al consumisme que s’ha apoderat de la diada de Sant Jordi. I no és la primera vegada que llegeixo alguna cosa sobre aquest aspecte de Sant Jordi; l’Anna Maria Villalonga també n’ha parlat. Em fa mal quan me n’assabento. Estic tan feliç (és un dir), aquí a Toronto, enyorant carrers plens de llibres i roses i gent amunt i avall amb un gran desig de trobar bona literatura, i aleshores em diuen que tot està farcit de consumisme, d’escriptors mediatics i de dones i homes i que es donen empentes per ser els primers en tenir un llibre de cuina signat. Senyors i senyores, això no pot ser!

L’any passat us insistia que compréssiu llibres escrits en català, i enguany torno a insistir i a més us proposo que només compreu llibres d’autors que no són mediatics, que siguin llibres de literatura que no acaben de sortir o bé que siguin d’editorials petites.

Quan era joveneta el dia de Sant Jordi anava a cercar llibres amb els meus pares, fins que als disset anys vaig anar-hi pel meu compte. I em vaig comprar el primer llibre triat per mi i pagat amb els meus diners. El vaig dur a casa com si anés amb un tresor i me’l vaig posar a llegir de seguida que vaig arribar. Encara el tinc, el mateix que vaig comprar als disset anys i que va venir amb mi a Toronto. Es tracta de L’Odissea, traduïda al català per Carles Riba. Recordo que aquell Sant Jordi dels disset anys no volia saber res dels llibres d’última hora, tots llampants i amuntegats pertot arreu; buscava una altra cosa, i la vaig trobar. De fet, ara que hi penso, per Sant Jordi mai no he comprat cap llibre acabat de sortir del forn. No són sempre llibres de fa anys i panys, però es tracta de llibres que ja fa més o menys anys que són al món. A partir d’ara ho faré conscientment: han de ser llibres que s’han publicat fa temps. I vosaltres? Com us proposeu acabar amb el consumisme aquesta diada de Sant Jordi?

M’han fet una entrevista a Llibres per Llegir

Ara l’afegiré a la pestanya on diu “Entrevistes” (just a sota la imatge del llac Ontàrio).

Em fa molta iŀlusió quan em fan una entrevista perquè penso que potser interessa el que jo pugui dir. Resulta reconfortant. I m’ho passo d’allò més bé mentre responc les preguntes. Que et facin una entrevista, que vulguin saber què penses, que et donin l’oportunitat de parlar dels teus llibres és una d’aquestes alegries que ajuden a viure. Per això agraeixo de tot cor a Llibres per llegir que m’hagi donat aquesta oportunitat i aquesta alegria.

Entrevista a Llibres per llegir

Sóc a Llibres per llegir!

De fet me’n vaig fer usuaria fa més de dos mesos, però ara hi són també dues de les meves noveŀles, per tant hi sóc amb elles, les meves filletes.

Tanmateix… Coneixeu Llibres per llegir, el lloc virtual per parlar de llibres? Sé que la majoria de vosaltres sou lletraferits, així que no us podeu perdre aquesta web. Us en faria cinc cèntims, però al “Qui som” de Llibres per llegir us ho explicaran molt millor. Us aconsello que us en feu usuaris, i no necessariament per fer-los un favor (tenen 11.000 usuaris!) sinó per fer-vos un favor a vosaltres mateixos.

Pel que fa a las meves noveles, us passo els enllaços a les ressenyes de l’Anna Maria Villalonga que han publicat a Llibres per llegir: Més enllà del somni i Perduts a l’altre món. Si heu llegit els llibres i us han agradat, us estaré molt agraïda si cliqueu “m’agrada” (like) més avall de la ressenya —només serveix si sou a facebook o twitter—. Per clicar la valoració (abans de la ressenya) o deixar un comentari s’ha de ser usuari de Llibres per llegir.

I res més per avui perquè a la universitat tot just hem acabat el curs (molts assatjos per corregir) i la setmana que ve comencen els exàmens finals. La feinada que m’espera!