Procés creatiu

M’agrada molt saber de quina manera es va crear una història, com ara un conte literari i encara més una noveŀla. Generalment no m’interessa gaire la vida d’un autor tret de tot allò que pugui relacionar-se amb la creació de la seva obra i, naturalment, m’interessa llegir què va escriure. El procés creatiu sempre m’ha apassionat. Recordo que quan només era un nap-buf i llegia alguna noveŀla infantil o juvenil anava molt de pressa perquè volia saber què passava, però tot d’una premia el fre i m’aturava en alguna frase, paràgraf o diàleg i ho tornava a llegir. Aleshores, pensava i anava enrere una pàgina o dues o el que fos per adonar-me bé de com havia evolucionat un episodi o fragment fins a atènyer el punt on m’havia aturat de cop.

Gairebé sempre ho feia perquè em semblava genial com l’autor havia arribat allí i volia entendre com s’ho havia fet; i en alguna ocasió em semblava que a l’autor no li havia sortit prou bé o, senzillament, que es podia millorar de la manera com jo ho faria. No sé si tenia raó perquè no me’n recordo de res concret, només sé que ho feia sovint, això de posar el fre. Sempre pensava que m’hauria agradat tant poder-ho parlar amb l’autor! I en aquell temps ni tan sols hi havia material per esbrinar com s’havia fet una història, no a nivell infantil.

En fer-me gran vaig continuar posant el fre de tant en tant mentre llegia. I encara ho faig, però menys perquè sempre estic cansada.

A la universitat vaig estudiar literatura molts anys, per tant em vaig fer un tip d’examinar textos del dret i del revés, i m’agradava molt, però els analitzàvem, estudiàvem, interpretàvem, des del punt de vista d’un critic o estudiós de la literatura, no des de la perspectiva d’un escriptor. I amb això que no se m’interpreti malament perquè no em refereixo als escriptors dels textos que estudiàvem. Res d’allò tan tronat de “l’escriptor (qui sigui) ha volgut dir que…”, “l’escriptor tenia la intenció de…”. Ningú ho sap això, és una bajanada. No, volia dir des del punt de vista d’un altre escriptor. I els cursos de literatura creativa són una altra cosa, segons he vist.

Sóc conscient que a Catalunya hi ha molts clubs de lectura (no tants al Canadà) i no puc pretendre saber què s’hi diu perquè no he anat mai a cap, però em sembla que les preguntes a l’autor de torn (quan n’hi va un) deuen ser més aviat sobre els personatges, la història en general, d’on va sortir la idea, etcètera. Potser m’equivoco, però no crec que es pregunti, per exemple, per què en aquest diàleg o fragment narrat hi ha una progressió com la que hi ha quan, si s’hi afegeix el que sigui o es retalla allò altre, el lector no s’adonarà de bla, bla, bla. Repeteixo que em puc equivocar, tanmateix no crec que la majoria dels assistents siguin escriptors i les preguntes que jo penso són les que faria un escriptor.

En qualsevol cas, veig que me n’he anat cap a una altra direcció d’on volia anar al principi i ja són més de les 6 de la matinada i no em rutlla bé el cap, a més se’m tanquen els ulls, per tant no puc tornar a començar aquesta entrada. Perquè de fet volia parlar del que s’anomena en anglès, i referint-se al cinema, el making-of (he trobat que en català es pot dir el com-s’ha-fet), és a dir un documental (en el cas del cinema) que explica com s’ha fet la peŀlícula, pero aplicat a la literatura.

Com ho veieu vosaltres? Heu anat a clubs de lectura? Com són? Hi va molta gent? A algú li passa el que explico que em passa a mi? En què us fixeu més quan llegiu?

La majoria de lectors d’aquest blog (si més no els que comenten i sé qui sou) són lletraferits o escriptors (o les dues coses alhora), per tant tothom em pot respondre aquestes preguntes.

Bona nit!

Nota: continua la vaga.

Retorn a Blizzard

El divendres va morir el familiar que era a la UCI. Estic molt trista.

La vaga a la universitat continua. 

Una setmana més he de recórrer a un article de fa anys –tinc el cervell embotit de coses negatives, i cansat; no em funciona bé. Doncs per avui retorno a un article de l’any 2011.

Blizzard
(cliqueu la imatge per anar-hi)

Fragment de Calai-Onvà

Com que continuo amb un desgavell d’allò més gros, entre els problemes amb la vaga de professors, que si us ho volgués explicar no sabria ni per on començar de tan complicat com és tot, i ara ja amb la manca d’un mes de sou, i a sobre tinc els familiars malalts (l’un crític a les UCI, encara), doncs continuo també sense poder-me concentrar i escriure ni que sigui un article al blog. Per tant avui em limitaré a copiar un fragment del capítol “Calai-Onvà” de la tercera noveŀla (saga de la Interferència) intitulada Les urpes del drac. Espero que us agradi. Els qui heu llegit les dues noveŀles precedents, Més enllà del somni i Perduts a l’altre món, podreu recordar els personatges: l’Anna, l’Alison i l’Ival (el noi de Maiera amb una cama de fusta, que a la primera noveŀla les noies troben a l’altre món i després apareix al Parc Güell de Barcelona) i en Jovial (a la segona noveŀla les dues noies i l’avi de l’Anna el coneixen al país Fosca; a la tercera noveŀla és l’ambaixador de Fosca a Maiera).

Calai-Onvà

L’Anna estava contenta de ser allí amb els seus amics, acampats vora un riuet d’aigües alegres; amics amb qui compartia moltes coses i a qui no havia d’amagar l’existència de cap món. Prop de la riba en Jovial encenia una foguera mentre l’Alison, ajudada d’un mirallet, provava de fer-se una trena com les que havia vist a les noies maieranes.
            —Em queda bé? —preguntava a cada moment.
            —Sí! —responia tothom sense ni mirar-la; però ella s’observava, desfeia la trena i tornava a començar.
            Amb els pantalons arromangats l’Anna s’estava dins l’aigua freda. Li alleujava el cansament de caminar per terreny muntanyós, després de viatjar des de Montvell al Castell d’Ofort i d’allí a Calai-Onvà. Hores i hores a la cerca d’algun poble, d’algú. Però ni amb l’ajuda de la brúixola cap habitatge ni ningú no van trobar. Va mirar l’Ival, assegut en una roca movent el peu de debò dins l’aigua, els ulls tancats, la cara alçada rebent el sol de la llarga tarda d’estiu. Ara mateix era feliç, li semblà a l’Anna. No entenia perquè tenia la xicota que tenia, tan aclaparadora que havien hagut d’esperar fins a l’agost, quan la Carlota passava uns dies a la platja, per poder anar a Calai-Onvà. Arrufà les celles. Fins i tot li havia espatllat celebrar el seu aniversari a Montvell amb l’àvia. L’Anna i l’Alison no s’havien esperat a anar a l’altre món, però, perquè havien fet uns quants viatges a Maiera, d’unes hores, de vegades amb regals, com els blocs i estris per dibuixar que van entusiasmar l’Arnom.
             —Fet! —va dir en Jovial, contemplant les flametes que s’alçaven entre la llenya—. Aquest estri que anomeneu encenedor va molt bé!
            —Good for you —va fer l’Alison; en Jovial la va mirar, i va riure en veure que no aconseguia fer-se una trena decent.
            —T’ajudo?
            —Que en saps, de fer trenes?
            —I tant! N’he fet moltes vegades a les meves germanes. Amb els cabells tan arrissats que tenen, és ben difícil, però amb tu no em costarà gens.
L’Anna se’ls mirava des de l’aigua i li va fer gràcia veure l’ambaixador de Fosca entretingut fent de perruquer. Li quedava bé la roba que li havien dut, va pensar mirant-se’l vestit amb pantalons i una samarreta, més adequat que la túnica curta foscana.
            —Els diners de l’Alison no s’acaben mai —va mormolar l’Ival des de la roca, mentre observava en Jovial i la noia, com si hagués llegit el pensament de l’Anna. —D’on els treu per comprar tantes coses?
            —Pares rics.
            —Però no viu amb uns oncles?
            —Sí, però abans d’anar-se’n, els seus pares li van donar un munt de diners que va amagar, i els que li envien al banc, que controla la seva tieta. I d’altres que li van donar fa poc.
            —Ei, mira, ja té la trena!
            L’Ival anà amb l’Anna cap als altres.
            —Que ben feta! —va exclamar l’Anna.
            —En vols una, tu? —li preguntà en Jovial.
            —Me la vols fer…?
            —Quines preguntes. Vinga, asseu-te aquí.
            En Jovial va tardar una mica a pentinar els cabells sempre embullats de l’Anna. Els hi allisà fins a tenir-los ben domats, mentre l’Anna s’endormiscava —d’haver estat un gat hauria fet rum-rum—. Mirà de reüll cap al riuet en sentir les rialles de l’Alison: competia amb l’Ival a veure quina de les pedretes que llançaven feia més bots sobre l’aigua. L’Anna aclucà els ulls quan en Jovial li passà els dits pels cabells, els hi estirà i començà a trenar-los. Se sentia tan bé que hauria volgut que en Jovial no acabés mai. Parpellejà molesta quan li sentí:
            —Apa, feta. A veure… Estàs molt bonica, Anna de Maiera!— i li donà el mirallet.
Es va observar ràpidament, sense gairebé veure’s. De sobte se sentia vergonyosa.

            Mentre sopaven asseguts al voltant de la foguera, s’explicaven coses dels seus països i dels seus mons. En acabar l’Anna va trucar a l’àvia abans que fos massa tard.
            —Bona nit, avieta. Molts petons —s’acomiadà—. L’Alison i l’Ival també te n’envien.                —És increïble tot el que teniu al vostre món —feu en Jovial quan l’Anna apagà el mòbil—. I jo que em pensava que a Fosca érem molt avançats.
           —No te’n pots fer una idea, de totes les coses que tenen —va dir l’Ival—. I no només estris. Com la xocolata. Em mengem una mica? Tinc ganes de postres.
            —Val més no tocar les provisions —advertí en Jovial—. Han de durar uns quants dies.
            —Podem anar a Maiera a buscar-ne —feu l’Alison—. Amb la brúixola és molt fàcil.
            —Com qui va al supermercat? —va riure l’Anna—. I allí només trobarem llenties.
            L’Ival s’havia aixecat i mirava dins del bosc.
            —Què us hi jugueu que per aquí hi ha gerds? Qui ve amb mi a buscar-ne?
            L’Anna i l’Alison s’hi van apuntar, però en Jovial s’oferí a rentar els plats i posar una mica d’ordre mentre ells eren al bosc.
            —No aneu lluny, eh? —van sentir que els deia.
            El bosc era ombrívol i hi feia una mica de fred. Es van separar per examinar la vegetació, i quan l’Anna apartava uns branquillons, se’l trobà. Retrocedí a poc a poc, tremolant de dalt a baix, i ell la seguí i es quedà quiet a uns tres metres. L’Anna no gosà moure’s. Amb els ulls esbatanats mirava aquell ésser alt, de cabells llargs, tòrax ample i braços gruixuts, tot pelut menys la cara, amb no gaire més que dos forats per nas i un front voluminós que sobresortia i deixava els ulls amagats a l’ombra. L’Anna arrossegà un peu enrere i el monstre va aixecar el llavi superior i ensenyà unes dents grosses i groguenques. Va fer un so gutural, potser amenaçador. L’Anna va obrir la boca per cridar els seus amics però no li sortia ni un mot.
            L’Ival la veié tot d’una, i el monstre. Va córrer cap a la noia i se situà al seu davant, barrant el pas a aquell ésser monstruós que va fer un salt, tirà el noi per terra d’una empenta tremenda i atrapà l’Anna. Se la posà sobre l’espatlla, agafant-la fort amb els braços, i inicià la fugida, just quan l’Alison apareixia i s’adonava de la situació. El seu xiscle ressonà pel bosc.
            Per sobre l’espatlla peluda del monstre l’Anna va veure que els seus amics els corrien al darrere i cridaven en Jovial, però prou feien de seguir-los i aviat els va perdre de vista. Sentia els seus crits al lluny i a prop el panteix del monstre. Va forcejar per deslliurar-se, sense que els braços peluts amollessin la pressió. D’on havia sortit aquell ésser? L’Anna se sentia aterrida.
            Travessaven una clariana quan se sentí: TOOOOO! Un so intens que apagà tots els sorolls del bosc. Es repetí i el monstre deixà caure l’Anna. A terra, atordida, va veure que l’ésser pelut la mirava indecís. Quan el TOOOOO misteriós tornà a sonar, el monstre semblà decidir-se i sortí disparat, perdent-se entre uns arbres. I aleshores van repicar tot de campanetes, moltes campanetes, un so continuat que venia d’on havia desaparegut el monstre. Quin sentit tenia, allò? Les campanetes no s’aturaven i repicaven en algun indret molt a prop. L’Anna es posà dempeus, adolorida i tremolosa. Començà a caminar amb passes vaciŀlants, sense saber en quina direcció quedava el campament, quan va veure els seus amics.
            —Que ha passat, Anna? —feu en Jovial, i l’abraçà—. Diuen que t’ha agafat un monstre?
            —Sí, però m’ha deixat anar quan s’ha sentit aquell so tan fort. L’heu sentit, vosaltres?
            —I tant! —assentí l’Ival—. I el so de les campanetes, que ens ha orientat cap aquí.
            —Tornem —feu l’Alison—. Ben de pressa. Amb la brúixola de seguida serem a Maiera.
            —Però hauríem de veure què són aquestes campanetes. —opinà l’Anna.
            —Ets boja! Encara vols més gresca?
            —L’Alison té raó —digué en Jovial—. Estic a càrrec de protegir-vos i hem de tornar
            —I si fem només una miradeta? —apuntà l’Ival.
            Van decidir fer un cop d’ull, ben ràpid. Es van ficar entre l’espessor d’arbres, en Jovial amb la seva espasa corba a la mà, cap a on repicaven les campanetes, a prop, molt a prop, ja allí mateix, i amb compte van apartar unes branques.
             Al peu d’una muntanya perforada de coves, uns homes amb túniques de coloraines aguantaven una mena de trombó de grans dimensions mentre d’altres feien repicar campanetes. Més endarrere hi havia cavalls, però amb una banya, com unicorns, i pèl llarg i abundant. Davant dels homes amb túniques s’aplegaven cap a dues dotzenes de monstres que emetien sons guturals. L’Anna va forçar la vista. Alguns dels monstres tenien mamelles grosses. Eren humans? I va veure criatures, monstruoses com els adults, i una de molt petita que era arrapada al pèl d’una femella, xuclant-li el pit.
            —Who are you? —van sentir al seu darrere.

Retorn a Les aventures de Tintín

Com que la meva vida és ara mateix molt depriment, amb un familiar malalt, un altre molt malalt i un altre a les UCI en estat crític, a més de la vaga a la universitat i la probabilitat que perdrem la feina, i com que el resultat és que tinc una apatia i pena (per moltes altres coses també que s’han anat acumulant) i falta d’esma que no em permeten concentrar-me bé, avui torno a un article del maig de 2014, o sigui de fa quasi 10 anys. Va agradar llavors i espero que ara també us agradi si no el vau llegir.

Les aventures de Tintín: una troballa
(cliqueu la imatge per anar-hi)

Retorn a L’escriptora del Panjab

Avui retorno a un post de fa uns anys (2019) sobre una altra dona de gran vàlua però en general desconeguda als Països Catalans.

La meva situació continua igual que la setmana passada, amb els familiars malalts (l’un en estat crític a les UCI), i amb la vaga a la universitat. Una pila de professors ja cerquen feina a les universitats dels Estats Units, les quals paguen uns sous molt més baixos que al Canadà per a professors anomenats Contract Faculty, com jo. A les universitats canadenques no hi ha feina, però a les del sud no gaire més, tret que estiguis disposat a fer classes 4 mesos a la universitat de Chicago, uns altres 4 a una universitat de Iowa, 4 més a…, ups, no hi ha cap feina i has de fer cua als bancs d’aliments, i després uns altres 4 mesos a una universitat de Montana; i així anar fent, i cada dia amb més precarietat a l’ensenyament, com al Canadà, però fins ara aquí teníem més proteccions. Estan destruint les universitats, si més no les humanitats. Les facultats de ciències, de dret, de negocis, estan molt més bé, sempre que siguin matèries amb una aplicació pràctica, perquè si ets professor de matemàtiques pures, per exemple, estaràs tan malament com un d’història.

Bé, aquí teniu “L’escriptora del Panjab”.
(cliqueu la fotografia per anar-hi)

Retorn a La fugida heroica de Clara Schumann

Els dos últims caps de setmana no vaig ser capaç d’escriure una entrada al blog, ni tan sols de republicar-ne una d’antiga. Estic molt cansada, molt fastiguejada, molt tipa de tot. No trobo esma per fer les coses. Tinc més d’un familiar malalt (tots propers) i un d’ells lluita entre la vida i la mort. No una situació per estar gaire alegre.

I no ho és tot.

S’ha reactivat una repetició de l’infern pel que vaig passar fa 6 anys: vaga del meu sindicat a la universitat. L’última vegada vaig consumir tots els estalvis que tenia, ja que la vaga va durar quasi cinc mesos durant els quals no vaig cobrar ni cinc. La vaga va causar, a més de perdre les classes que quedaven del curs d’hivern, també perdre les del curs d’estiu perquè es van canceŀlar totes –sis mesos sense cobrar res. Quan vam tornar a la feina no havíem guanyat cap millora, tot havia estat temps i diners perduts. I ara ja hi som altre cop.

Avui volia escriure alguna cosa nova, però no em veig capaç. I com que el divendres 8 de març vaig posar al twitter (tant me fa que ja no es digui twitter des que l’ase aquell li va posar una bestiesa per nom) l’enllaç a dues entrades antigues del meu blog, ambdues amb un tema sobre dones massa desconegudes però que van ser grans artistes, l’una la compositora Augusta Holmès, i l’altra la pintora Sofonisba Anguissola, doncs continuaré amb el tema de dones de gran vàlua.

Avui tenim La fugida heroica de Clara Schumann

Dispersats pel vent

Una manera de referir-se als estepicursor, anomenats tumbleweeds en anglès, que ens hem fet tips de veure a les peŀlícules de l’oest, de la depressió americana i d’altres. És a dir, aquestes grans plantes de terreny obert, que quan es moren el vent s’endú, les arrossega i les dispersa pertot arreu. El resultat és que les llavors s’escampen, perquè la natura en sap molt…, o de vegades no tant com sembla ja que aquesta planta assecada i amunt i avall per les extensions del sud-oest d’Estats Units, d’imatge tan icònica a les peŀlícules de cowboys, és una invasora.

No hi fa res que fins i tot tingui cançons dedicades a ella, i alguna de ben famosa com la de sota, “Tumbling Tumbleweeds”.

Però li facin o no cançonetes, el fet és que és una espècie invasora que fins fa uns 150 anys no existia a les Amèriques. Durant dècades i dècades ha sigut en gran mesura culpable de l’erosió del terreny allí on es troba, perquè els tumbleweeds (li direm així ja que milions de persones ho diuen, mentre que “estepicursor” ben poca gent deu saber què és) agafen molta aigua, en llocs on ben poca n’hi ha, i el moviment amunt i avall perjudica el sòl.

L’any 1880, el Departament d’Agricultura dels Estats Units va rebre un missatge sobre una estranya planta que havia començat a aparèixer a les terres de conreu de Dakota del Sud. La informació va ser arxivada i oblidada, fins que una dècada després van començar a arribar més notícies sobre la planta, en diferents punts d’aquest estat. En començar la dècada de 1890 es va proposar construir una tanca al voltant de l’estat per frenar la incursió, però era massa tard. La planta ja era fins i tot al Canadà.

El 1891 un munt d’agricultors de Dakota del Sud van haver d’abandonar les seves propietats perquè la nova planta els hi havia envaït i fet malbé els camps.

Es van assabentar que aquella mena de mala herba provenia de Rússia, però no entenien com havia arribat allí. Van posar un expert, un botànic, a investigar l’origen d’allò i quin remei hi havia. El primer que va descubrir fou que la planta russa havia envaït quasi 100.000 km2 en uns 20 anys. La invasió ja s’estenia per Iowa, Nebraska, Wisconsin. El botànic va informar també que allò no era cap conspiració, tal com pensaven a Washington, sinó que algunes llavors devien haver entrat accidentalment en sacs barrejades amb gra importat. Per bé que es tractava d’una espècie que s’estenia a una velocitat increïble, com cap altra planta que coneguessin.

Quan la planta es troba carregada de llavors, es despren del sòl i, apa, a deixar que se l’endugui el vent i que les llavors vagin pertot arreu. I és d’allò més forta, perquè quan es van acabar les proves nuclears a l’estat de Nevada, els anys 60 del segle passat, les primeres plantes que van sorgir van ser els tumbleweeds, que van créixer com si allí no hi hagués passat res.

Actualment, se’n troben als Estats Units, menys Florida i Alaska, al sud-oest del Canadà, i també a l’Argentina, Sud-àfrica, Austràlia i parts d’Europa. Només necessita unes gotes d’aigua per arrelar, però les arrels penetren fins a quasi dos metres de profunditat i amb tentacles que van encara més lluny. I ara els Estats Units tenen una mena de guerra declarada contra aquestes herbotes, i intenten d’eliminar-ne tantes com poden, perquè ara creixen més que mai, d’una manera impressionant, i com que els incendis forestals van en augment, atès el canvi climàtic, els tumbleweeds són els millors amics del foc. Si més no, no tenen cervell.  Algú ha vist un episodi de la sèrie molt antiga Outer Limits, un on els “dolents” són les plantes de tumbleweed; uns alienígenes que volen dominar la Terra o alguna cosa així? Tanmateix, a la realitat i sense cervell ja fan prou mal.

Retorn a “io, ho, ho, i una ampolla de rom!”

Avui anava a fer un article nou, i de fet l’he començat, però estic nerviosa amb tota la feina que he d’acabar abans del dilluns i he decidit publicar la nova entrada la setmana que ve. Per tant avui teniu un altre article rescatat del passat que va tenir força èxit. Aquest ve de ben lluny, de l’any 2010! I és sobre pirates.

io, ho, ho, i una ampolla de rom!

Retorn a una abraçada

Doncs sí, una altra vegada em trobo immersa fins dalt de tot amb les classes i la kafkiana, amb internet, burocràcia acadèmica. Aquest cap de setmana tampoc puc fer una entrada nova al blog ni, naturalment, escriure el llibre que fa segles havia d’acabar.

Espero que us agradi l’entrada del passat que he triat per avui.

Abraçada

Retorn a Dickens

Aquest cap de setmana, atesa la meva crònica i en augment manca de temps per un excés de feina que ja ha arribat a nivells totalment aclaparadors i esgotadors, a més de frustrants, em permeto enllaçar-vos una entrada d’aquest blog de fa vuit anys. La podria reproduir aquí pel que fa al text, però té diverses imatges posades on toca i sé que amb les imatges sempre perdo molt temps. Per tant, si us plau, cliqueu l’enllaç. Si ja l’havíeu llegit i el recordeu, doncs no cal, però de vegades s’oblida (a mi mateixa se m’havia oblidat) o aquell dia no vau entrar o fa vuit anys encara no llegieu aquest blog.

Potser ho faré de tant en tant, de retornar a alguna entrada de fa anys. I cercaré coses que puguin ser interessants, no qualsevol entrada.

Gràcies i una abraçada!

“Dickens, i dues versions de la mateixa història”
cliqueu la imatge per anar-hi

Classes i jueus i palestins

El cap de setmana passat no vaig poder escriure ni una entrada al blog, per culpa de la feina que no em deixa tranquila. És com un monstre, com una mena de llot negre, com els fongs que es fan en un desguàs, però gegantí. I s’estén i s’estén, m’envolta i em xucla fins l’últim bri d’energia. Tinc un esgotament que no sé com treure-me’l del damunt. El pitjor són els dimarts que, d’ençà que començà el gener, he de fer tres classes seguides, de tres hores cadascuna, sense cap més descans que 5 minutets cada parell d’hores. De 8:30 del matí a 5:30 de la tarda, i espera, perquè després tinc hores de consulta amb els estudiants. Però això no és el pitjor. El que és un malson encara més horrorós és que he passat la nit abans sense dormir gens, perquè treballo tota la nit per acabar de preparar-ho tot. Quan arribo a la tercera classe, fins i tot em costa parlar, del cansament general i de tenir la llengua cansada de fer-la servir tantes hores sense parar. Aquest dimarts, tot fent la tercera classe em vaig trobar que responia la pregunta d’un estudiant amb els ulls tancats i dormint, allò que passa quan comences a dormir i ja somies però alhora ets capaç d’adonar-te que ets en el món real. Em van oferir de fer una altra classe perquè, com en el cas de la que vaig començar a l’octubre, qui la feia està massa cansada (tothom està cansat darrerament). I em trobo que sobretot una de les classes que he heretat té moltes equivocacions de tota mena i part del material és per enzes. És molta feina arreglar-ho tot i sobre la marxa.

També torno a tenir sobre el cap l’espasa de Dàmocles, com cada vegada que s’anuncia la possibilitat d’una vaga. A l’agost, el sindicat ja va anunciar que les negociacions no anaven bé amb l’administració de la universitat i podíem acabar amb una vaga. Després, hem tingut informació cada setmana i sempre ens diuen que la cosa no va bé. Vam votar fa un mes per veure quanta gent està disposada a fer vaga si la universitat persisteix amb no donar-nos més que engrunes. Gairebé tothom, jo inclosa, va votar Sí per la vaga. S’ha de votar sí o l’administració ens tenen per un zero a l’esquerra a les negociacions. Més tard hi haurà la votació per ratificar el sí, i aleshores si cal es pot votar no. He d’aclarir que aquí els sindicats tenen molta importància, també les vagues (quan n’hi ha, ningú pot anar a treballar; a la universitat es canceŀlen les classes immediatament); ho explico perquè segons em van informar no fa gaire, a Catalunya va diferent.

Si més no, força bé tot amb els estudiants que tinc, descomptant els petits grups que acostuma a haver-hi de gent que perd el temps. I una cosa que sempre m’ha agradat d’aquest país és la barreja tan increïble que hi ha de gent de tot arreu, absolutament de tot el món, la qual cosa queda reflectida a la universitat on, per si no fos prou, tenim també milers d’estudiants estrangers, de tots els continents (menys Antàrtica, és clar). A mi que m’agrada moltíssim aprendre sobre diferents espais geogràfics i diferents ètnies, trobo en un munt dels meus estudiants un filó inesgotable d’aprenentatge pel que fa a aquests temes. Com ara amb els meus estudiants jueus israelians i els meus estudiants palestins. D’aquests, aquest any en tinc cinc, que són canadencs però van néixer i créixer a Haifa, a Tel-Aviv o a Gaza. Exceŀlents estudiants tots ells. I és interessant, i a vegades colpidor, sentir-los explicar coses dels seus llocs d’origen o de la guerra. Són tots tan lluny d’una actitud beŀlicosa! M’entendreixen. He parlat sobretot amb una noia jueva de Haifa i un noi palestí de Gaza. Tots dos van emigrar al Canadà amb els pares quan eren adolescents, però tenen familiars en els seus llocs d’origen. Les coses que m’explica la noia es corresponen amb les que diu el meu amic jueu israelià també de Haifa. És un artista a qui vaig conèixer el primer any que jo vivia al Canadà i ell estudiava a l’escola d’art de Toronto. Des de llavors, sempre em truca als volts de Nadal per felicitar-me i tenim una llarga xerrada. Des del 7 d’octubre ens comuniquem sovint per email. Abans d’acabar a Israel, els seus pares van ser en camps de concentració a Europa, on van morir quasi tots els membres de les dues famílies. El seu millor amic de molts anys i també artista (fan exposicions junts) és palestí. I fa anys que critica Netanyahu i el seu govern de pallassos, tal com diu. Sempre esperant que governi l’oposició.

Doncs la meva estudiant originaria també de Haifa coincidia força amb ell, considerant però que és molt més jove i que viu al Canadà. Les seves millors amigues a Toronto, des de petites, són una de Líban i l’altra és palestina. Em deia que des de la massacre del 7 d’octubre i l’atac a Gaza i els atacs al nord d’Israel pels terroristes de Hezbol·là des del Líban, totes tres tenen el cor trencat i quan parlen s’han d’abraçar mentre ploren. M’entendreix. Com també el noi originari de Gaza. Ell no pot veure Hamas ni en pintura. M’ha explicat moltes coses de quan vivia a Gaza. És un noi molt dolç, molt preocupat pel medi ambient, que advoca per la pau a tot el món, i perquè s’acabi la cobdícia, i vol que tots ens ajudem, que siguem menys egoistes. En resum, que és un angelet.

I ja acabo, però abans he de dir que estic fins al capdamunt de llegir coses a la xarxa de gent que parla perquè té llengua (o mans per teclejar), que se sent experta en temes que fa dos dies no sabia ni que existien, que tot ho veu o blanc o negre, que es considera posseïdora de la veritat absoluta.

Aniversari del blog: 14 anys!

Avui, 8 de gener, és l’aniversari del meu blog.
I com us faig saber cada any, demà, 9 de gener, fa anys el meu fill.

Tampoc pot faltar dir-vos un any més que aquest blog és també de tots vosaltres que el llegiu, i encara més si el comenteu, i amb tot plegat m’ajudeu un munt a mantenir-lo viu. Avui recordava que entre vosaltres hi ha qui coneix el blog des que va néixer aquell gener de 2010, 6 mesos abans de la gran manifestació “Som una nació. Nosaltres decidim!”

I ara les estadístiques del blog, des que va néixer i fins a avui, com també sempre faig:

172.369 visites
14.644 comentaris 

Les visites de l’any 2023 han estat dels Països Catalans, dels Estats Units, del Canadà, d’Alemanya, d’Irlanda, d’Andorra, de França, del Regne Unit, d’Holanda, d’Itàlia, de Suïssa, de Portugal, de Suècia, de Finlàndia i de Xile. He començat la llista pels països amb més visites fins als que en tenen menys. Només he posat els països amb un mínim de 20 visites tots els mesos durant l’últim any.

Per acabar, les entrades de més èxit entre visites i comentaris vostres de l’any 2023
(“Ressenya del Llibre de la Frontera” no va tenir èxit però considero que és de les millors).
Per anar als articles, cliqueu la imatge corresponent.

Aniversari del blog: 13 anys!

L’astrònoma de Hannover

Un gran cantant canadenc

La meva mare, dos personatges i la correcció política

Del Canadà estant: continuen els focs, i etcètera

Coses del Canadà, i qui és Abd-Allah ibn Yahya?

Ressenya del Llibre de La Frontera

11 d’agost, un dia molt especial. A fora de casa estant

Mòmies

Aquella nit de Nadal de l’Anna petita

Bon Any 2024

    Atesa la ignorància que veig pertot arreu, i a sobre ara la gent és més atrevida que mai     (hi ha qui ha vist un vídeo que ni se sap d’on surt, i ja es pensa que és un expert del tema), aquest és el meu desig per a l’any 2024 i per molts anys més.

Bon Nadal 2023

Al llarg de la història, per Nadal han passat un munt de coses, curioses, interessants o, fins i tot, al segle XVII hi va haver un aixecament que s’anomena la Guerra a Nadal perquè la prohibició de Nadal va ser el que va fer esclatar les hostilitats.

Molts historiadors diuen que Nadal és, ras i curt, una festa pagana on s’ha fet venir bé afegir-hi elements religiosos, de la mateixa manera que molts pobles cristianitzats van adaptar aspectes de les seves religions a la cristiana; com ara els asteques, convençuts que la seva deessa Tonantzin, la deessa mare, a qui els espanyols van destruir el temple, es va reencarnar en la verge de Guadalupe.

Sigui com sigui, Nadal és una de les festes més celebrades al món, per no dir la més celebrada de totes. Moltes cultures l’han fet seva, malgrat ser cultures que poc tenen a veure amb la religió cristiana o amb les tradicions paganes centreeuropees. Al Japó xalen de valent amb els arbres de Nadal i, sobretot, amb Santa Claus, a qui fiquen a tot arreu durant les festes de Nadal –fins i tot el tenen bussejant dins d’un gran aquari de Tokio.

Segurament els elements més cristians de Nadal són els pessebres, els fixes, els vivents i els teatralitzats –com Els pastorets, de Catalunya–, que es troben a tot el món tradicionalment cristià (original o dut amb els colonitzadors). Al Canadà, a la província de Manitoba, tenen un pessebre vivent de molta fama. I els pessebres són populars als Estats Units, i a Suècia (aquí amb unes figures de fusta molt simples), per posar dos exemples, tot i que no tothom fa a casa un pessebre tan elaborat com se sol fer als Països Catalans, entre alguns d’altres.

Qui es va estrenar amb els pessebres, l’any 1223 –és una tradició antiquíssima, d’abans que Jaume I conquerís Mallorca, per tal de situar-nos, o recordar que avui fa exactament 800 anys–, va ser Sant Francesc d’Assís, el sant dels animalons. Per això devia decidir posar l’ase i el bou, malgrat que enlloc del Nou Testament es parla d’aquests animals al naixement de Jesús. De fet, poc es parla al Nou Testament del naixement de Jesús. Només se’n diu alguna cosa als evangelis de Lluc i de Mateu; Lluc esmenta els pastorets i Mateu els tres Reis d’Orient i l’estel de Betlem. Segons sembla, el pessebre de Sant Francesc d’Assís era, si fa no fa, un pessebre vivent mig teatralitzat.

Com ens diu la Viquipèdia: “A Catalunya es tenen notícies d’un pessebre l’any 1300, molt probablement per influència franciscana. Sabem que a final del segle XVI ja hi havia pessebres familiars, i suposem que l’activitat es va divulgar ràpidament; tant que el 1786 Barcelona ja tenia la Fira de Santa Llúcia on es podia adquirir tot allò que calgués per a dur-la a terme”.

D’altres tradicions nadalenques, als catalans els hi han arribat de l’Europa central, dels països nòrdics, de les Illes Britàniques o de l’Amèrica del Nord. Ja sabeu que l’arbre de Nadal ve particularment d’Alemanya (el famós Tannenbaum de la cançó) i dels països Bàltics. I com que els vikings i els saxons adoraven els arbres, tots els arbres, van introduir el culte a l’arbre en les seves conquestes de les Illes Britàniques. Després, durant el Renaixement, a l’Europa central i als països Bàltics van començar a decorar els arbres per Nadal, la qual cosa es va escampar per molts països europeus incloses les Illes Britàniques.

Com deia més amunt, al segle XVII hi va haver l’anomenada Guerra a Nadal. A Anglaterra va iniciar-se un aixecament popular el dia de Nadal de 1647, quan a Canterbury uns soldats van detenir l’amo d’una botigueta i l’anaven a ficar a la presó per haver tancat l’establiment aquest dia. La gent no ho va voler tolerar i va atacar el destacament militar que s’enduia el botiguer. Després, aquesta mateixa gent va atacar les botigues que tenien obert el dia de Nadal, va aconseguir l’emmagatzematge de pòlvora de la ciutat i finalment tot el control de Canterbury. Aleshores, van decorar les cases amb grèvol. Això passava durant el punt àlgid dels puritans i enmig de les guerres civils al país (1642-51).

Des del segle XVI que els anglesos celebraven Nadal durant 12 dies, del 25 de desembre al 6 de gener, amb cançons, espelmes, teatre, cervesa, menjar, dances i decoracions amb grèvol. El poble, sempre empobrit, poc tenia a celebrar la resta de l’any. Fins i tot després del trencament amb Roma i la creació de l’Esglèsia Protestant d’Anglaterra, el poble va continuar celebrant Nadal. Però vet aquí que els puritans veien amb horror com el poble gaudia, i trobaven que Nadal era massa secular, massa catòlic, massa pagà pel seu gust. A més, al cap i a la fi, la Biblia no deia res que el 25 de desembre fos l’aniversari de Jesús. Doncs, apa, el Parlament, controlat pels puritans, va prohibir Nadal. Ni celebracions religioses es permetien el 25 de desembre. I tothom a treballar aquest dia. L’exèrcit va arribar al punt d’arrestar criatures que agafaven grèvol al bosc. El poble estava furiós, fins que a Canterbury va dir prou.

Els disturbis es van estendre a altres ciutats angleses on la gent va desafiar l’autoritat del Parlament i dels puritans. Molts escriptors s’hi van afegir i van publicar articles que anaven contra la prohibició de Nadal. Les guerres civils que esclataven per tot el país van allargar-se i el 1653, en pujar Cromwell al poder, la prohibició de Nadal es va endurir.  En morir Cromwell i amb la restauració de la monarquia, es va acabar la prohibició de celebrar Nadal.

De tota manera, a Anglaterra la celebració de Nadal tal com la coneixem va ocórrer quan Charles Dickens va publicar A Christmas Carol (Conte de Nadal?). Va ser exactament a partir d’aquí que la celebració de Nadal va esdevenir una trobada de la família, un gall dindi a l’àpat i els desitjos de pau i bona voluntat entre les persones. Per això a Dickens se l’anomena el pare de Nadal.

I una mica abans, als Estats Units tenim l’escriptor Washington Irving (sí, el de Contes de l’Alhambra) a qui Poe admirava molt, autor també de la coneguda història “The Legend of Sleepy Hollow” y moltes altres. Doncs Irving va crear el personatge de Santa Claus (basat en el Sant Nicolàs de centreeuropa, dut als Estats Units pels holandesos, anomenat Sante Klaas) tal com el coneixem ara, i la manera de celebrar Nadal als Estats Units. Al seu llibre A History of New York s’hi troba un episodi en el qual tenim a Sant Nicolàs (després Santa Claus) volant per sobre els boscos i les cases en un carruatge. I en altres històries que va escriure hi trobem la celebració de Nadal tal com la celebren avui els americans.

Museu Canadenc d’Història

Al Canadà tenim una barreja de tradicions per Nadal, com passa amb altres coses ja que el Canadà té molta barreja de gent. Bàsicament són tradicions franceses, angleses i americanes, però se n’hi afegeixen també d’altres cultures, com ara d’Alemanya, d’Ucraïna, i també com se celebra a les primeres nacions indígenes (Jesús neix en un refugi fet d’escorça, va embolicat amb pells de conill, el visiten tres líders de les primeres nacions, i els pastors són aquí caçadors indígenes).

Per acabar, vull afegir una història que em sembla molt interessant i sempre l’he volgut explicar però cada any acabo no fent-ho. Potser ja la sabeu: Nadal a les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial. La nit de Nadal de l’any 1914 hi va haver una treva no oficial a la guerra. Els soldats, tant de l’exèrcit alemany com els soldats britànics, van decorar les trinxeres amb arbres de Nadal i van cantar nadales. Aleshores, ara l’un ara l’altre, els soldats de les dues bandes van sortir de les trinxeres i van anar al terreny del mig, aquell terreny de ningú. Es van trobar amb els altres i, britànics i alemanys, van començar a intercanviar cigarretes i d’altres petits regals. Van acabar cantant nadales tots junts. L’endemà, el dia de Nadal, van jugar a futbol un partit ben amistós. Després, quan els comandants dels dos exèrcits se’n van assabentar, van posar-se les mans al cap. I des de llavors es va prohibir que els soldats celebressin Nadal amb els enemics.

BON NADAL!

S’acosta Nadal

Com que estic immersa en una veritable muntanya d’exàmens i treballs per corregir, i és totalment impossible que escrigui res, i menys encara res interessant –no faig més que badallar sense parar i fer-me massatge a les cervicals i lumbars– us enllaço el conte que vaig escriure pel Nadal de 2020. A mí m’agrada perquè va sortir com jo volia que sortís. I a més hi surt un personatge de la meva saga de noveŀles que estimo d’allò més, perquè són una part important de la meva vida, fins i tot són una part important d’allò que jo sóc.

Qui ja el va llegir en el seu moment i no vol tornar-hi, doncs tranquil que no passa res.
I si no el vau llegir, dir-vos que va agradar molt a qui ho va fer.

Espero poder escriure una cosa nova abans del 25.
I també respondre un munt dels vostres comentaris pendents!!!

Aquella nit de Nadal de l’Anna petita

Unes imatges d’Històries d’hivern

Ja veieu a quines hores publico. Aquí aviat es farà de dia. Tinc tanta feina de la universitat que encara que tregui una estoneta pel blog em costa molt concentrar-me quan el cap em recorda tot el que he de tenir fet pel dilluns. A més, volia fer una entrada al blog sobre el meu llibre Històries d’hivern a veure si algú el compra ni que sigui per caritat o, si més no, fer saber que existeix, perquè aquest és el problema, que no se’n sap res. Però a mi em costa molt estar fent propaganda dels meus llibres com si fos un venedor. No en sé. I em molesta com no us podeu imaginar anar darrere la gent demanant favors, o provar de convèncer algú que un llibre meu és meravellós. Odio haver de fer aquestes coses. Tota la vida he odiat haver de demanar, i em resulta horrorós haver de fer-me propaganda. No sóc jo qui s’hauria d’encarregar de promocionar els meus llibres, i menys quan sóc tan lluny, perquè si es tractés de fer presentacions ja és una altra cosa, però anar dient “ei, mira, mira, quin llibre tinc, és boníssim, l’has de comprar”. Quina vergonya.

Com que no volia deixar passar una altra setmana sense publicar al blog, he decidit fer unes imatges sobre el llibre, amb fragments de les històries. Més val deixar parlar el llibre tot sol. Espero que us agradin, i espero que algú més ho vegi. Per cert, les llibreries no el tenen, tret de la llibreria Montseny, a Sants, que sempre el té i aquesta podria ser la millor opció, altrament recomano demanar-lo directament a Brins Edicions.

El meu televisor i unes fotos

La feina se’m menja sencera. Tinc unes ganes enormes d’asseure’m a llegir una noveŀla, d’anar a dormir —això ja és una necessitat imperiosa— i no cal dir d’escriure les històries que em passen pel cap, suggestives però que es desfan tot d’un plegat quan em torno a concentrar amb la feina. També de veure una peŀlícula a casa —una de les moltes que tinc en dvd, o treure’n una de la biblioteca Robarts si m’hi puc arribar de tornada a casa— quan estic tan cansada que ja ni puc coordinar bé les idees, però heus aquí que fa dos mesos se’m va morir el televisor. Aquest mes hauria fet 29 anys. L’únic televisor que he comprat en ma vida, que ja era com de la família i que em pensava que duraria per sempre. Era un Sony de molta qualitat, però d’aquells antics com una capsa, i la funció de transmetre televisió feia molts anys que no funcionava, des que van canviar el sistema; malgrat tot encara anava d’allò més bé per posar peŀlícules en dvd o blue-ray.

Se’m va morir pràcticament als braços, un dia que havia tornat de la universitat ja quasi a les 11 de la nit, no em veia capaç de fer res i em sentia deprimida, però tenia el caprici de veure Kind Hearts and Coronets que sabia que em faria sentir millor (és un clàssic de 1949, dels Ealing Studios, on Alec Guinness fa 8 personatges diferents). Bé, doncs vaig posar el dvd, es va engegar la pantalla del televisor i la música, i encara no m’havia assegut que puff, la pantalla es queda tota negra, no hi ha música ni cap soroll ni hi ha manera de fer que res funcioni. No m’ho podia creure, tants anys a casa i tot d’una deixa d’existir.

Fa uns dos mesos d’això i el televisor encara és al menjador. No el veig perquè és dins del moble on va estar-se sempre, en un armari per televisors, que es tanca quan no el fas servir. A la fi l’altre dia em vaig entretenir a esbrinar sobre televisors a l’internet. Vaig acabar marejada amb tantes marques, i que si OLED o QLED i no sé quantes coses més, i unes mides gegantines i totes amples que ni de broma cabrien al lloc on tinc el televisor mort; i uns preus increïbles! A més no em fa cap gràcia tenir televisió a casa, no tinc temps de veure’n, i si vull veure notícies en tinc prou, i massa i tot, amb llegir-les i veure-les a l’ordinador.

Li vaig dir al meu fill si podia aconseguir un carret i endur-se el televisor. Em va mirar com si jo hagués embogit.

—No penses llençar-lo, oi?

—I què n’he de fer?

Però em vaig adonar que a mi també se m’encongia el cor. No podia imaginar-me deixar-lo en unes escombraries.

De moment, i mentre no n’entri un de nou (si arriba a passar), continua al meu menjador.

Acabo amb unes fotografies de Trinity College que vaig fer fa unes dues setmanes. Moltes vegades us he mostrat fotos de la façana d’aquest college de la Universitat de Toronto. Avui són de dins el claustre, on els estius que no estàvem plens de focs i fum, ni els professors teníem tanta feina (molta sempre però no això d’ara), jo hi anava a llegir.

Un aspecte insòlit

Hi ha molts animals amb una aparença inusual, o que als humans ens resulta estranya. Només cal pensar en una girafa, un cangur o un pingüí, per bé que aquests són força entranyables. Diguem doncs un pop, un axolotl o un tardígrad, tot i que a mi m’agraden. O tal vegada alguns més desagradables, com ara un cocodril, una cobra o una morena? Però suposo que estarem d’acord que on se’n troben més és entre els insectes. D’aquesta classe d’animals amb un aspecte ben curiós n’hi ha per triar i remenar, i dins l’ordre dels neòpters tenim una família ben rareta: els membràcids.

D’aquests insectes n’hi ha 3.200 espècies escampades per tots els continents (tret d’Antàrtica). Poques a Europa —originariament 5 espècies, segons he llegit—, mentre que a Amèrica n’hi ha centenars. En anglès en diem treehoppers perquè viuen majorment dalt dels arbres i perquè fan salts. S’instaŀlen en una branca i allí poden fer tota una vida d’uns 5 mesos: perforen l’escorça i xuclen la saba de l’arbre, talment com els mosquits ho fan amb nosaltres; es comuniquen entre ells a base de copejar amb l’abdomen (sembla que tenen tot un llenguatge) que aleshores envia vibracions que recullen els nervis sensorials de les potes d’altres membràcids. I allí a la branca tenen converses (o el que sigui), xuclen la saba, s’aparellen i després la femella fa ous que protegeix contra els predadors. Són grans mares les femelles dels membràcids. Petitons i tot com són aquests insectes —segons l’espècie, però si fa no fa de la mida d’un pèsol—, les mares foragiten predadors, fent soroll en sacsejar l’abdomen per espantar-los, o bé amb el suport de més femelles que salten de seguida a ajudar.

Són insectes gregaris i sociables, amb els de la seva espècie i també amb els individus de diverses espècies diferents. Practiquen el mutualisme, que és un tipus de relació semblant a la simbiosi, però on totes les espècies que en formen part resulten igualment beneficiades, i no té per què ser permanent ja que pot ser de curta durada, o amb canvis perquè no sempre ha de ser amb l’altra mateixa espècie.

Les relacions mutualistes dels membràcids són sovint amb les formigues, però fins i tot els dragons (geckos) tenen relacions mutualistes amb els membràcids. En tots els casos es comuniquen amb les altres espècies sacsejant l’abdomen per enviar vibracions, amb els dragons també, no només amb altres insectes. I què en treuen dels membràcids les altres espècies? Melada. La produeixen de la saba que xuclen i d’altres espècies se’n beneficien. A canvi, aquestes espècies ajuden a foragitar els predadors. És notori el cas de les formigues, les quals corren en grans nombres a defensar les cries dels membràcids en perill i fan servir les poderoses mandíbules. Per això hi ha membràcids que imiten les formigues en el seu aspecte, per fer por.

Els membràcids són mestres del mimetisme. Imiten formigues, excrements d’altres animals, punxes d’una planta, etcètera. I ho aconsegueixen amb una part del cos, al darrere i a dalt del cap, molt curiosa. Segons l’espècie en concret aquesta part dorsal s’ha desenvolupat en formes diferents i a quina més estranya, com podeu veure a les imatges.

Fins fa uns anys no se sabia què era exactament aquesta part del cos que no es troba en altres insectes. Però va sorgir la teoria entre els científics de que es tracta d’un parell d’ales d’insecte extra, com uns apèndixs a cada costat del protòrax dorsal. No tothom hi està d’acord, però els biòlegs especialistes en desenvolupament n’han traçat l’origen i evolució i, segons diuen, poden demostrar que els membràcids han aconseguit el que cap altre insecte ha pogut fer en 300 milions d’anys: un tercer parell d’ales que a més han estat modificades per convertir-se en un casc.

En Ginger i l’Espai Texas

Avui he recordat que aquest mes es compleixen 28 anys de la meva defensa de la tesi doctoral. Res, només que la impressió és que l’he defensat fa poc, com si hagués passat fa només uns dies. També fa 28 anys que es va tancar el planetari de Toronto.

Però anem a pams.

He fet nous descobriments sobre en Ginger, el gat del museu. Primer, teniu a sota totes les entrades del blog on parlo d’ell (a més d’altres coses) per a qui interessi.

UN,  DOS,  TRES,  QUATRE,  CINC,  SIS

L’he vist unes quantes vegades d’ençà l’última que us en vaig parlar, a mitjans de juliol. Doncs vet aquí que fa cap a un parell de mesos vaig parlar amb un guarda del museu força més vell que els joves amb qui havia parlat sempre. Em va omplir els buits que encara tenia sobre en Ginger, em va aclarir algunes coses i confirmar d’altres.

Efectivament, en Ginger té 20 anys, i cada dia rep el sopar al ROM (Royal Ontario Museum) que els guardes del museu s’encarreguen de donar-li.

En Ginger no té una orella escapçada de cap accident, com jo em pensava, ni és recent. Que tingui l’orella així vol dir que de petit va estar-se en una lloc d’acollida de gats sense llar. Allí els hi escapcen un trosset d’orella (amb anestèsia) per indicar que el gat ha estat desparasitat, vacunat, esterilitzat i no sé què més. És com un certificat per a qui l’adopti o per si fuig i el troba algú que decideix quedar-se’l.

I vaig assabentar-me d’una cosa ben curiosa, que de fet em preocupa. Fa temps, quan un guarda em va dir que en Ginger vivia al museu, allí mateix d’on li donaven el sopar, vaig assumir que es referia a dins l’edifici prop de la zona de les escombreries. Però no és allí on viu sinó dins del McLaughlin Planetarium, un edifici a tocar el museu i al qual abans pertanyia. Un lloc on jo hi havia passat molts diumenges a la tarda quan el meu fill era petit. Primer anàvem al museu, indefectiblement a veure els dinosaures, i en aconseguir arrencar el nen del Tiranosaurus Rex anàvem al planetari. Malauradament, fa 28 anys van decidir tancar el planetari. El partit conservador havia arribat al govern de la nostra província d’Ontario (com ens passa ara) amb una escòria humana anomenada Mike Harris. Les retallades a la sanitat, l’educació i la cultura en general van ser històriques, i encara no ens n’hem recuperat. El museu ROM va ser un dels afectats, amb una retallada a la seva subvenció pel govern de l’equivalent de 400.000 euros anuals. Van tancar el planetari per evitar despeses. Va romandre uns anys tancat fins que l’any 2009 el va comprar la U of T (Universitat de Toronto), com a lloc per enderrocar i fer un edifici. Però no s’hi acabaven de posar, i ara i adés hi havia protestes de la gent reclamant el planetari com a tal. Fins que la U of T va decidir enderrocar-lo d’una vegada per totes, però vam tenir la pandèmia i tot el que van fer va ser tapar amb fustes les portes de vidre del planetari. Però enguany han dit que ja tenen tot el projecte estudiant i qualsevol dia començaran l’enderrocament.

Doncs sí, volen enderrocar la casa d’en Ginger, on fa 20 anys que viu. Només hi ha trastos i en Ginger, allí dins. I tan vellet com és l’animaló el faran fora.

Us tindré informats.

Per acabar, només dir-vos que l’Espai Texas, al barri de Gràcia (Carrer Bailen 205 de Barcelona), obre les portes aquest diumenge per mostrar les seves instaŀlacions a la gent que hi vagi (de les 10 del matí a les dues de la tarda). Recordeu que us en vaig parlar i alguns de nosaltres vàrem coŀlaborar amb aportacions monetaries pel projecte d’obrir el local al públic? És un lloc ideal amb dues sales de cinema, un teatre i un bar. Al cinema només s’oferiran peŀlícules originals en català o bé doblades o subtitulades en català. I el teatre també en català. Tenen programació per als petits, em sembla que els diumenges —i, naturalment, tot és també en català.

Bona nit

Estimats amics i lectors,

Són més de les 6 del matí i encara no he anat a dormir. Tot el dia davant l’ordinador treballant; em fa mal tot i em moro de son i cansament. I tinc tanta feina per demà que aquesta haurà de ser una altra setmana sense una entrada de debò al blog. Només unes paraules per tal que sapigueu que estic viva, i una imatge del Trinity College de la Universitat de Toronto que expressa com em sento.

Una abraçada.

Mòmies

Abans de res he d’aclarir que encara que sembli indicar-ho el títol, aquest escrit no és sobre polítics espanyols. Per mòmies em refereixo a cadàvers als quals els han tret el cervell pel nas i, ja extretes també les vísceres i amb els cadàvers ben assecadets, els han embolicat d’allò més bé amb tires lli. Tot, no cal dir, amb el beneplàcit d’Anubis.

Sempre m’han fascinat les mòmies de l’antic Egipte. En part pel misteri que sembla envoltar-les i també en el sentit de cosa terrible. Primer és allò misteriós de la cerca i després, amb sort, la troballa. Fantàstic si ets per exemple explorador (de nena volia ser exploradora) o arqueòleg (tinc una llicenciatura en arqueologia, que no he fet servir mai), i acabada una llarga investigació arribes a trobar una mòmia. I aleshores arriba el terror, si més no a la ficció.

Una mòmia és pur terror si te la trobes dins d’una tomba egípcia –és a dir, rondant per allà. Però també vull fer constar que la gent viva pot ser encara més horrorosa, desagradable i incomprensible que no pas una mòmia que ha anat a estirar les cames. Precisament en els encontres de debò, les mòmies han estat generalment les víctimes. I ve de lluny.

Des de temps immemorial hi ha hagut robatoris a les tombes egípcies per apoderar-se dels tresors sepultats amb algunes mòmies, però els lladres no sempre cercaven tresors d’or perquè les mòmies mateixes podien ser una bona font d’ingressos si les podien vendre a gent d’Europa. I potser penseu que aquests europeus les compraven per algun museu o coŀlecció privada, per posar-les en una vitrina? Només en pocs casos. Moltes compres de mòmies eren, si fa no fa, per menjar-se-les. D’altres, per fer-les servir de pintura. Un fàstic, tot plegat.

El mercadeig de mòmies, per bé que es va intensificar durant el segle XIX, existia feia segles. A principis de la nostra era, el romà Plini el Vell, autor de Naturalis Historia, el metge grec Dioscòrides Pedaci i, ja al segle III, Galè, el famós metge també grec, creien en les propietats curatives d’un líquid viscós negre anomenat betum (tret del nom, res a veure amb el que es fa servir pel calçat). El betum natural o betum de Judea (Judaicum bitumen), que pot ser sòlid (com el que es troba en grans quantitats al Mar Mort) o líquid, està relacionat amb l’asfalt. És a dir que donaven una mena d’asfalt als malalts. Però va ser més tard, a l’Edat Mitjana, quan es va associar el betum amb una substància negra que es trobava als sepulcres de l’antic Egipte i que anomenaven mumia.

L’etimologia de tot plegat és ben curiosa. La paraula mòmia deriva del llatí mumia que ve del mot àrab antic mūmiya (مومياء) el qual vol dir dues coses: cos embalsamat i betum. Els àrabs havien agafat aquesta paraula del persa, que en aquesta llengua vol dir asfalt però que deriva del mot mūm que significa cera. I a la Europa de l’Edat mitjana donaven als malalts una substància negra anomenada mumia —substància de mòmia.

A partir del segle XII es va disparar la demanda del producte medicinal mumia, la substancia negra que desprenien les mòmies egípcies i que s’associava amb el betum. Com que aquest producte era difícil d’obtenir, resultava més fàcil aconseguir mòmies que un cop fetes pols les barrejaven amb aigua i ho donaven als malalts. Segons deien, ho curava tot i a més era afrodisíac. Una beguda feta de gent momificada, ecs!

El comerç de mòmies entre Europa i Egipte era d’allò més lucratiu, però passat cert temps va començar la corrupció dins d’aquest negoci. Durant els segles XV, XVI i XVII no era fàcil adquirir mumia, perquè després de tant temps amb aquest mercadeig les mòmies ja minvaven. Aleshores els mercaders egipcis es van empescar vendre cadàvers de gent morta recentment, en molts casos criminals ejecutats, als quals posaven a assecar al sol del desert, després els trituraven i els venien als europeus fent-ho passar per mumia. Els europeus se’n feien tips d’allò, per curar-ho tot –no és estrany que es morís tanta gent en aquella època.

El monjo dominicà Luis de Urreta en el seu llibre Historia de los reynos de la Etiopía (1610), explica amb detall un procés que era comú. Agafaven captius, els feien passar molta gana i els hi donaven només certs “medicaments”; de sobte un dia mentre dormien els hi tallaven el cap; aleshores els hi treien tota la sang, omplien els cossos d’espècies, els embolicaven amb palla i els enterraven durant 15 dies. Després els exhumaven i els assecaven al sol durant tot un dia. El resultat era que la carn s’havia transformat i fet molt fosca. Però, ep, el monjo no ho criticava pas sinó que comentava que prendre aquell cos triturat era molt millor que no pas les mòmies antigues, i més efectiu com a medicament. Repugnant.

Hi va haver algunes veus que van criticar tot aquell canibalisme, com el cas del francès Ambroise Paré, qui es considera el pare de la cirugia moderna. En el seu “Discours de la mumie” (1582) explica que el producte mumia, tant si és d’autèntiques mòmies com de falses mòmies, és dolentíssim per al pacient, a qui no solament no cura de res sinó que aquells que són forçats a prendre-ho es posen molt malats amb un mal d’estómac horrorós, vomits i hemorràgies. Ja deia jo que aquest producte devia matar molta gent.

Aquí el podeu llegir, si voleu.

pintura marró de mòmia

Malgrat tot això, els europeus estaven tan obsessionats amb les mòmies que no en tenien prou ingerint-les. Van descobrir que també les podien fer servir per pintar.

A partir del segle XVI va aparèixer a Europa un pigment anomenat “marró de mòmia”, el qual era fet de restes humanes momificades. Per fer el pigment es trituraven mòmies egípcies fins a fer-les pols i hi afegien resina. Els pintors estaven encantats amb el marró de mòmia per la seva riquesa i versatilitat; el feien servir per ombrejar, per clarobscur, i per tonalitats de la pell. Es va usar fins al segle XX. Entre els pintors que el van emprar s’hi troba Eugene Delacroix.

Nota als meus lectors habituals: no m’hi veig de feina, ha arribat a ser espantós i estic que caic. Us respondré de seguida que pugui. Fins ara no he pogut. Una abraçada!

Esperant tenir temps per les mòmies

He estat a punt de no escriure res aquest cap de setmana, per un cansament intens, però ja anava a plegar (són les 6:36 de la matinada) i m’he dit que dos caps de setmana seguits sense entrada al blog anunciaria el principi del final, i no escric res més que el blog. Tanmateix, tinc tantes històries al cap! I una editorial que espera un llibre meu amb una paciència de sant! Però no puc escriure, no tinc temps, la feina se me’l menja sencer i, tot i això, no dono abast.

Ara, a més, he acceptat un altre curs que començo el dimarts. La professora que el fa està massa cansada per continuar (mai havia vist a tothom tan cansat), me’l van oferir i vaig dir que no. Impossible, vaig pensar, si ja estic continuament que em roda el cap i la sensació d’anar a caure de pur cansament. Però mitja hora més tard em comunicava amb aquell departament (a l’altre campus) i els hi deia que sí, que l’acceptava. Em calen més diners, no m’arriben. El meu sou és proporcionalment més avall que fa 30 anys, perquè sempre havia fet 5 cursos i ara només me’n donen dos (el meu sou va lligat al nombre de cursos/classes/assignatures que faig). Doncs res, que he hagut d’acceptar un curs extra i ja començat sobre literatura d’Espanya i de l’Amèrica Hispana. Es fa en anglès i llegeixen els textos traduïts a l’anglès. Pero no el puc fer a la meva manera, com feia el d’història i literatura d’Hispanoamèrica que van eliminar fa dos anys. Per aquest he de seguir-ho tot com ho té organitzat la professora que el feia, fil per randa, i ja van dos cursos així enguany, amb menys llibertat que quan vaig començar a ensenyar i encara era estudiant. Si jo fins i tot quan era petita no feia el que em deien a l’escola perquè ho volia estudiar a la meva manera (i estudiava més que ningú, amb els llibres de la biblioteca de casa, però no com ho volien a l’escola). I després de tants anys d’experiència com a professora resulta que he de fer el que em diu gent que fa dos dies que hi és. Però necessito els diners i he d’aguantar, i aguantar també que aquesta classe és abans d’una altra (ambdós online), per tant, entre les dues classes de tres hores cadascuna i més les dues hores de consulta, faré 8 hores seguides de classe (em quedaré sense veu!). El dimarts em toca explicar el Lazarillo de Tormes (que no havia tornat a llegir fins avui des de que feia el B.A. fa segles), a més del context històric, tot en anglès i en tres hores. El Quixot un altre dia també en tres hores. Estan tocats del bolet.

Com voldria fugir de tot plegat, i no només pel cansament tremend que tinc, sinó també per com ha esdevingut la universitat, si més no les humanitats. Tot és tan mediocre que em desespera. Pobres estudiants.

Ah, i com ja sabeu alguns de vosaltres, el mussol que tenia a la parpella ha esdevingut un quist (amb mi tot ha de ser complicat, tipa!) i tinc l’ull mig tancat. Ja he estat dues vegades a urgències. Ara a esperar que em donin hora al departament d’oftalmologia per una biopsia per saber si és un tumor. Sigui com sigui, ja m’han dit que s’ha d’operar. Encara que es tracta d’una operació senzilla, no deixa de ser una operació i ja tinc força experiencia amb operacions de quists i tumors: no ha sigut mai com em diuen, sempre molt pitjor per la qüestió de la fibromiàlgia i el dolor. I perquè no tinc temps de descansar després.

Fa molt temps que volia fer-vos un article sobre un tema que no crec que en tingueu coneixença. I és molt interessant, curiós si més no, desconegut, misteriós. Tinc tota la recerca feta; l’he fet a poc a poc al llarg de mesos, però no he tingut temps de posar-ho tot en ordre i escriure l’article. Cada setmana em dic “aquest cap de setmana”, però no hi ha manera. Bé, a veure si pot ser la setmana que ve –toquem ferro. Té a veure amb el que us poso a sota.

1 d’octubre de 2023

Com que la meva percepció de l’1 d’octubre de 2017 no ha canviat gens, avui em limitaré a enllaçar-vos l’entrada de l’any passat. Poc hi podria afegir.

1 d’octubre de 2022

Visca l’1 d’octubre! 

Més coses que passen

Al Canadà continuem amb els incendis forestals, tot i que ja comencen a minvar. L’alerta màxima que vam tenir tot l’estiu, l’alerta 5 que vol dir que el país està en perill imminent, ha passat a l’alerta 4. Ara ja no ens posen un mapa dels incendis cada dia. L’últim mapa és el del divendres i el proper serà el 27 de setembre. A sota el del divendres. Podeu veure a la dreta que, malgrat la millora, encara cremen 523 incendis descontrolats. I a les notícies d’avui han dit que s’ha ordenat una altra evacuació d’una comunitat indígena amenaçada per un gran incendi al nord de la província d’Alberta.

El divendres a la tarda vaig haver d’anar a urgències per una forta inflamació en una parpella. El diagnòstic: un mussol situat sota la parpella força endins de l’ull. Avui tinc, a més de la gran inflamació a la parpella (l’ull està tancat quasi del tot), molta inflamació sota l’ull fins a mitja cara i tot vermell. Que bé quedaré enfocada per les càmeres de la classe online i de la classe amb HyFlex. Per cert, aquesta classe HyFlex està acabant amb el que queda de mi. No tot és culpa del HyFlex, sinó que la meitat de la culpa, o diria que més i tot, és del llibre que he de fer servir (volen que el segueixi punt per punt) que, a més de ser dolent com no us en podeu fer una idea, té la plataforma online d’una complicació inconcebible, i tot per trobar escombraries. Fins i tot els estudiants m’han dit que el llibre i la plataforma són complicats i d’allò més dolents (no deien que era tot per fer contents els estudiants?). Podria escriure 100 págines dels problemes amb aquesta classe i de la feinada absolutament aŀlucinant que comporta.

Tant de bo pogués jo dirigir la universitat, perquè els que l’administren no semblen veure més enllà del nas, a més d’estar acabant amb l’aprenentatge acadèmic de tota una generació, si més no pel que fa a les humanitats ja tant tocades. I no ho és tot, perquè volen que parli amb llenguatge inclusiu. Als departaments d’hispàniques i de francès, ho desdoblen tot com folls. L’altre dia una directora ens va enviar un missatge en castellà, francès i anglès —vaig haver d’anar a l’anglès perquè amb els altres no entenia què deia, ja que desdoblava com si no hi hagués un demà. Una altra vegada vaig veure un missatge en castellà d’una coordinadora, i primer vaig pensar que anomenava pollastrets els estudiants perquè deia los chicxs i las chicxs, que em sonava a chicks en anglès que són pollastrets o ocellets, i abans s’aplicava a les dones joves. Però no, era llenguatge políticament correcte.

Doncs, apa, vinga bajanades i ni cas a l’aspecte inteŀlectual de la universitat. Des de convidar una poeta barbuda (molt fluixa, és famosa perquè porta barba) a dir pregàries per agrair als indígenes la terra on som (robada, i els nens indígenes assassinats, cosa que ja sabia però, oh, gran sorpresa de tothom en ser a les notícies, i avui dia els indígenes són la gent més abandonada del país). I ara ens pot passar que haguem de cedir la feina a algú més fosc, i que quedi ben clar que sempre sempre he defensat la diversitat en tots els àmbits, però una feina ha de ser pel millor professional sigui qui sigui. També pot demanar la meva feina un trans sense experiència i tindrà prioritat sobre els meus 21 anys d’antiguitat (ser dona ja no entra a la llista d’avantatges, i per bé que mai no he demanat res per ser dona, fot força veure que no pintem res).

Ah!, vaig llegir un article interessantíssim de Joan Ramon Resina al VilaWeb. Resina és professor a la universitat d’Stanford, a California. Llegiu l’article, sisplau! Al Canadà encara no hem arribat a aquests extrems, però a poc a poc ens hi acostem Aquí el teniu: Feta la llei feta la trampa.

A sota unes fotografies de l’altre dia a la Universitat de Toronto, on vaig estudiar molts anys i hi vaig treballar, i que tinc davant de casa. La universitat on treballo ara és una altra. 

Anit estava tan cansada que em vaig descuidar de copiar del word el penúltim paràgraf que acabo d’afegir. Em sembla un paràgraf important perquè l’article de VilaWeb que hi enllaço corrobora el que he explicat.

El Festival Internacional de Cinema de Toronto

Avui s’acaba el TIFF (Toronto International Film Festival) que va començar el dia 7 i que es celebra des de l’any 1976. Jo hi havia assistit unes quantes vegades, però fa anys que no hi vaig. Ara bé, d’actors me n’he trobat cada any pel barri, per la part on hi ha el supermercat on acostumo a anar i que era on se celebrava el TIFF fins fa pocs anys –ara ho celebren un xic més al sud del meu barri, la qual cosa ja em va bé perquè quan ho celebraven prop del supermercat no podia anar a passejar de tanta gentada que hi havia per allí. En anys diferents m’he trobat Dustin Hoffman en un cafè, m’he encreuat al carrer amb Frances McDormand, i amb Sigourney Weaver a qui, per cert, li encanta Toronto perquè la gent és força discreta i no atabala els actors com als Estats Units, i ve moltes vegades (fins i tot anava a un metge especialista on vaig anar jo durant uns mesos, però no vam coincidir mai); també m’he topat amb Lewis Black, Michelle Yeoh, Martin Short, Al Pacino i alguns altres que ara no recordo. No els hi he dit mai res, però fa gràcia trobar-te’ls.

El Toronto International Film Festival és el festival de cinema més gran i prestigiós del Canadà i un dels més importants del món. Enguany s’hi presentaven algunes peŀlícules dirigides per actors, com el cas de Viggo Mortensen amb la peŀlícula The Dead Don’t Hurt que fa molta patxoca i que es va estrenar a Toronto el dijous. En total s’han presentat més de 200 peŀlícules, canadenques i internacionals. Nou són dels països àrabs, i segons les crítiques són exceŀlents. D’aquestes nou, cinc han estat dirigides per dones. Pel que n’he llegit, m’agradaria veure-les totes nou. N’hi ha una que potser la coneixeu, Un Certain Regard (inspirada en els disturbis de Casablanca l’any 1981), de la directora marroquí Asmae El Moudir que va guanyar el premi a la millor direcció a l’últim Festival de Cannes. També sembla molt interesant la peŀlícula d’humor negre Mandoob, del director saudí Ali Kalthami, que ens presenta un home esgotat de tan treballar i que, desesperat, acaba dedicant-se al contraban per poder pagar les medecines que necessita el seu pare. Es veu que aquesta peŀlícula ens mostra uns aspectes força desconeguts de la societat saudí. Pel que he llegit, totes aquestes nou peŀlícules em semblen d’allò més suggestives.

Nota: m’ofego de feina, no sé com sortir-me’n amb l’aclaparament que tinc de tecnologia i més tecnologia, nous mètodes, nous llibres que semblen fets per autèntics analfabets i que m’obliguen a seguir fil per randa (on és la llibertat inteŀlectual que sempre havíem tingut els professors?). I fins i tot els estudiants també es queixen de tanta tecnologia que ja els mareja! I callo perquè m’agafarà un atac de nervis. A més són més de les 6:00 de la matinada i encara no he dormit. Respiro fondo. Doncs res, només dir-vos que tingueu paciència perquè potser tardaré una setmana a poder respondre cap comentari, nou i antic (tinc moltes ganes de respondre els de l’entrada on parlava del Llibre de La Frontera, que encara no he tingut temps de respondre, però ho faré).

Primera entrada de setembre

El cap de setmana passat ni vaig poder escriure al blog, i aquest amb prou feines. Estic cansadíssima i no sembla que la situació hagi de millorar. He començat les classes online i demà, dilluns, començo la classe HyFlex —voldria fugir-ne ben lluny.

Per començar vull referir-me a Carme Junyent. Em vaig assabentar de la seva mort de seguida que es va saber, i em va afectar força. No m’ho esperava pas. Em va saber greu de debò. Només havia intercanviat alguns comentaris amb ella al twitter i va ser sempre molt amable, però no em coneixia més enllà d’això. Sens dubte Carme Junyent era una eminència, tenia les idees molt clares, era valenta, i trobo que resultava encantadora. Vaig saber qui era l’any 2013, per una entrevista que li va fer VilaWeb, i vaig dir-me: ves per on aquesta dona diu les coses que jo penso sobre el llenguatge inclusiu (amb la diferència que ella pot parlar del tema amb uns coneixements que jo no tinc). A partir d’aquell dia la vaig seguir en articles, vídeos, i més endavant al twitter. M’interessava molt el que deia sobre el llenguatge inclusiu i tot el que ha anat sorgint dins d’aquest tema, i sobre la situació precaria del català, la substitució de les llengües, les llengües amenaçades, etcètera. Sempre que parlava de llengua era interessant. Segons he llegit, ella mateixa va dir que sabia més de 100 llengües. M’ha sorprès, no pensava pas que se’n podien saber tantes. He esbrinat a l’internet, i sí és possible. Poquíssima gent en sap o n’ha sabut més de 12, 15, 16, però unes poques persones han arribat a saber-ne 30, 50 o 100. El cas més notori va ser l’anglès John Bowring, qui, segons deia, en sabia 200, però sembla que exagerava. I, com em passa sovint, he acabat enfadada, en aquest cas perquè no esmentaven enlloc Carme Junyent.

Suposo que esteu gaudint de la Setmana del Llibre en Català. I us vull fer saber que l’Anna Maria Villalonga acaba de publicar un llibre sobre el teatre breu en català, durant la segona meitat de del segle XVIII i la primera del segle XIX. És un tema súper interessant que vaig tenir la sort d’explorar una mica de la mà de l’Anna Maria en el seu estudi d’una obra inèdita del segle XVIII, de la qual us vaig parlar aquí:

Una part de la nostra cultura força desconeguda.

Em va encisar, fins al punt que vaig escriure un conte que va aparèixer anys després al meu llibre Històries d’hivern i que havia estat influenciat pel text estudiat per l’Anna Maria.

L’Anna Maria té un discurs acadèmic d’allò més fresc i esperonador, per tant no tinc cap dubte que és un llibre del qual gaudireu molt. I, a més, no és un tema prou conegut de la nostra història literària, i s’ha de saber. A sota teniu la imatge i l’enllaç al llibre:

És aquí que fan comèdia? El teatre breu català a les darreries de l’edat moderna.

Acabo amb la situació dels incendis forestals al Canadà. Com podeu veure, continuen.

Ara, diumenge a la tarda a Toronto, acabo de canviar el mapa, perquè he vist que n’havia posat un de fa un mes. Quan vaig fer aquesta entrada estava tan cansada que em moria, eren quasi les 5 de la matinada (encara no havia anat a dormir) i vaig fer diverses errades, com el mapa, i em vaig descuidar de dir-vos: BONA DIADA!

Sense treva

Avui és més aviat breu perquè no m’hi veig de feina.

He enllestit la correcció d’exàmens finals del curs d’estiu, i ja acabo amb les notes de participació i altres coses. Espero tenir-ho tot acabat el dilluns, perquè he de començar immediatament a preparar el curs d’hivern que comença el 6 de setembre. Ni un dia de vacances, ja que quan es va acabar el passat curs d’hivern a finals d’abril vaig haver de començar el d’estiu que ara s’ha acabat. Vaig enllaçant-ho tot sense temps per a res. I puc estar contenta que tinc classes, perquè ja sabeu que minven els estudiants d’humanitats d’una manera alarmant. He passat tot l’estiu amb insomi perquè semblava que la universitat tancaria el meu departament per sempre. Està obert, però s’aguanta per un fil.

El pitjor és que tot i no tenir temps ni de respirar, tinc la meitat de classes (i de sou) que fa anys. Tinc la meitat de les classes, però cada dia hem de treballar més perquè afegeixen tecnologia que es menja el temps. Ara, a partir de setembre, hauré de fer una classe HYFLEX (Hybrid/Flexible). Per si no sabeu què és o com ho fan servir a la meva universitat, us en faig un resum: per començar, segons una professora de francès que ho va fer servir el curs passat, amb el HYFLEX hem de treballar ben bé quatre vegades més (d’on trauré les hores si ja no trobo?, i quan podré escriure?). És tracta que els estudiants vagin a la classe presencial o es quedin a casa, segons se sentin cada dia. Si s’estan a casa, han d’assistir per zoom; per tant l’aula té unes quantes càmeres que, gràcies a un dispositiu que he de portar a sobre (uff), m’enfocaran a mi i em seguiran si em bellugo, perquè als estudiants presents no se’ls pot veure després en el vídeo que hauré de penjar a l’eClass. Als que ho fan a casa per zoom tampoc se’ls ha de veure si no volen. Per tant, pot passar que alguns dies faci la classe jo sola a l’aula (si tots decideixen no venir aquell dia), sense veure cap estudiant però amb les càmeres enfocant-me, i jo vinga a parlar allí sola com si em faltés un bull. L’altra cosa és que hem de tenir preparades les classes de dalt a baix (no s’hi val cap improvisació). I hem d’atendre els estudiants individualment, amb exercicis diferents per a cadascun cada dia (més de 20 estudiants), a més d’atendre’ls per zoom des de casa o el despatx i respondre tots els seus emails perquè si no són a la classe es veu que no entendran les coses prou bé —volen tornar els joves estúpids? Si ara ja he de respondre quantitat d’emails totes les nits i caps de setmana, com serà a partir d’ara? Ah, i tot això per no voler posar la classe online; llavors jo també em podria quedar a casa.

És, de fet, encara més complicat i aclaparador, però ja us en deveu fer una idea. Si més no he aconseguit (amb molta feina) que em canviïn l’aula. Me n’havien donat una on havia d’anar tota l’estona d’un costat a l’altre de la sala i sense possibilitat de seure. Més avall hi ha una foto de la classe que he aconseguit (la mateixa que tenia abans de la pandèmia per totes les classes menys una). I a l’altre campus he pogut tenir les classes online gràcies a passar moltes hores durant dos mesos amb cartes de metges i posant-me en contacte amb diverses oficines de la universitat per casos d’alguna mena d’invalidesa, en el meu cas fibromiàlgia, esquena i, sobretot, els meus pulmons tan delicats (precisament ara, una vegada més, s’estan emplenant els hospitals amb nous casos de covid).

Espero que tingueu un final d’agost ben agradable.

Literatura, focs i Toronto

Avui teniu un parell de notícies —una bona, de Catalunya, i l’altra dolenta, del Canadà— i algunes fotografies. Pel que fa a la primera, una campanya anomenada Vita Libris 2023, es tracta d’omplir el Passeig de Gràcia de literatura catalana en una exposició de 18 dies. I qui ho organitza? Copio:

Som Viladellibre.cat, l’empresa que organitza i gestiona la Xarxa de Viles del Llibre de Catalunya, amb 15 anys d’experiència i més d’una trentena de festivals fets arreu del país amb la voluntat d’acostar els llibres i la literatura a tot el territori.

Però cal ajudar a fer-ho realitat amb aportacions al projecte de Verkami. A sota us poso l’enllaç. Les aportacions comencen amb 7 euros i fins a 500; hi ha quantitats per a tothom. Però fins ara només 25 persones (jo inclosa) han enviat alguna cosa, i si la cosa no millora no sé pas si s’aconseguirà que vagi endavant. L’exposició anirà del 8 al 25 de setembre, per tant començarà d’aquí a res. Sisplau, aneu a l’enllaç, llegiu què hi diu i contribuiu segons la vostra butxaca. Veureu que tot és molt clar i fer una aportació és mig minut. Si el projecte no es pot fer per manca de diners, a qui hagi aportat una quantitat se li retornarà la seva aportació.

Si estimeu la literatura catalana, oi que en fareu cas?

VITA LIBRIS

Del Canadà he de dir que els incendis forestals no milloren i són més grans encara. A sota el mapa del dissabte.

Ara mateix els pitjors són dos: l’un al Northwest Territories i l’altre a British Columbia. Ambdós són espantosos.

El de Northwest Territories ha posat en perill la seva capital, la ciutat de Yellowknife, d’on entre el divendres i el dissabte es van haver d’evacuar 22.000 habitants, el 95% de la població. Només hi romanen treballadors essencials. L’única víctima va ser un home que va morir mentre l’evacuaven de l’hospital. Segons ha explicat el personal mèdic, l’evacuació dels pacients de l’hospital va ser molt difícil. El divendres també es va evacuar molta gent de les primeres nacions, en diverses comunitats també amenaçades pels incendis. Ara anuncien vents forts cap a la capital i veurem que passa amb les cases i edificis. Diuen que el foc està una mica adormit avui, és a dir que no avança gaire, però se sap que es despertarà i probablement entrarà a la capital a finals del cap de setmana. De tota manera s’ha aconseguit talar, en un record de temps increïble, 1.5 km2 de bosc espès, per deixar una àrea de terra arranada entre la ciutat i els grans boscos boreals. Fa pena veure-ho però s’havia de fer.

SHAWN TALBOT/THE GLOBE AND MAIL

Ara acabo de mirar les notícies a TV3, per saber que us han dit dels incendis al Canadà, i veig que us han parlat de l’incendi a la ciutat de Kelowna, a British Columbia. També immens. Doncs no em vull fer pesada per tant no repetiré la informació. Tanmateix, per a qui sàpiga anglès li recomano l’article de The Globe and Mail (prestigiós diari de Toronto) que enllaço. I encara que no llegiu anglès, mireu les fotografies —n’hi ha una gran, amb tot enfosquit, que és Toronto en un dia amb molt fum.

The Globe and Mail article

I parlant de fotos, a sota algunes fetes a l’agost, els pocs dies que pogut sortir quan l’aire era net i jo no estava gaire malalta.

11 d’agost, un dia molt especial. A fora de casa estant

Avui, 11 d’agost, és el meu aniversari, i com cada any publico una entrada al blog. Per mi és un dia especial, dels pocs que encara intento celebrar, tot i que generalment no me’n surto. La tarda i nit del dimecres la vaig tornar a passar a l’hospital, aquesta vegada amb una infecció al ronyó —més antibiòtics, ara que havia acabat els de la pneumònia. Vaig tornar a casa a les 3 de la matinada, feta un nyap però em vaig haver de passar quasi tota la resta de la nit, tant si vols com si no vols, fent una prova per a la classe de l’endemà. Després de dutxar-me i esmorzar, vaig anar a fer-me una radiografia que espera el meu metge per veure si els pulmons estan nets de la pneumònia, i tenia hora. Aleshores, tres hores de classe online i després veure estudiants (per zoom) que necessiten que se’ls ajudi. Respondre emails i etcètera. Ara, escriure l’entrada al blog. Passaré l’11 d’agost al llit. A sota l’entrada que volia escriure per avui.

A fora de casa estant

L’avinguda, la biblioteca, els jardins de la universitat, el meu barri. El meu apartament dona de cara al dia, a l’est (direcció Catalunya), i des de dins, per la finestra davant l’escriptori, es veu tot l’espectacle del cel immens, els edificis més alts de la universitat i, just al darrere, els gratacels d’apartaments que s’imposen l’un a l’altre en alçada, grandària i poder adquisitiu. De dia, els edificis tan alts, tan nous que la majoria fa dos dies no hi eren, es fan antipàtics i fan pensar que i doncs a quin foll se li acut viure en un apartament al pis 65, 76 o 98? I a sobre amb un balconet de fireta allí penjat als embats del vent, que a Toronto és fort i en fa quasi sempre, o a l’hivern plens de neu a vessar per la barana. Hi ha gustos per tot, és clar, però ja atipa això dels edificis residencials cada cop més alts, que atapeeixen la vista. Ara bé, s’ha de reconèixer que a la nit fan bonic amb totes les finestres iŀluminades.

Si surto al balcó (en el meu cas molt gran i no està penjat) la vista esdevé panoràmica. El primer que veig és la Universitat de Toronto, ben bé al davant. Des de darrera la barana si miro avall se m’ofereix la vista de l’avinguda. M’agrada la meva avinguda. A l’esquerre, amb la vista al nord, puc veure un bon tros lluny, però si em decanto a la dreta, cap al sud, puc veure més lluny encara, fins al llac i la CN Tower (la torre de Toronto). Per bé que els gratacels no fa gaire que ja han amagat tota la vista a l’aigua, i la Torre cada dia sembla més menuda ofegada pels edificis gegants. Ara, a sobre, fan un edifici a cada costat del meu, i el del nord, quasi acabat, m’ha retallat la vista d’allò més perquè surt més cap a la calçada que no pas el meu que té un jardí al davant. Quan hagin acabat el de la dreta serà encara pitjor, adeu a una bona vista al sud; però la de davant dubto que me la toquin gaire.

L’avinguda, molt ampla, és una mena de boulevard, amb rengleres d’abres i al mig passen els tramvies tots vermellets, tranquils, silenciosos i em fan sentir bé. La circulació a l’avinguda no és mai feixuga i els cotxes, els vespres que plou, en passar per la calçada tota mullada fan un xsss tot agradable; xsss: una onomatopeia que esperona a endormiscar-se o a llegir al sofà mentre sona un jazz suau, potser amb un trombó solitari, intercalat amb els xsss que em fan venir nyonya, però me l’esbandeixo amb un te de gingebre amb mel o un cafè amb llet, mentre m’endinso en un poema, en una història, o potser en un assaig de Michail Bakhtin. Generalment, però, més aviat corregeixo exàmens o treballs, quin remei.

Al nord-est, en un buit entre una pila de gratacels, es fa pas un turó llunyà que m’han espatllat darrerament. Fa anys s’hi veia al capdamunt una construcció de grans proporcions que, des de casa, era impossible saber de què es tractava. Jo m’imaginava que era un castell, malgrat intuir que probablement era un edifici d’apartaments. Anys i anys amb els ulls al castell i tot d’històries corrent pel meu cap. Sobretot després que m’operessin d’un tumor a un ull (va resultar benigne i només va ser el trauma temporal i un dolor insuportable durant dies), em dedicava a mirar lluny i dirigia sempre la vista al que anomenava el meu castell. Però fa quatre anys em van ficar al costat del castell una altra edificació (sense dubte més apartaments). Vaig haver d’imaginar que el gendre del sultà del castell, amb una llàntia meravellosa i el seu geni havia fet sortir un altre castell per a ell i la princesa, com a la història d’Aŀladí. La influència que em van deixar de petita Les mil i una nits, les històries escrites (versió adaptada per a joves), va acabar al turó i el seu castell. Però, caram, tres anys després han encabit tres grans edificis més al capdamunt del turó. Ja no hi cap ni una agulla i, furiosa, vaig haver d’imaginar que un enemic poderós havia conquerit el turó, s’havia apoderat dels dos castells i la llàntia meravellosa i havia fet fora el sultà, Aŀladí i la princesa, que ara demanen almoina en un carrer del districte financer de Toronto.

A l’hivern, per la finestra veig caure les volves de neu, suaus algunes vegades, més sovint ràpides, molt petites i gelades copegen els vidres amb fúria i aleshores, esgotades, s’ajauen al balcó, una darrera l’altra, amb profusió. I surto al balcó per veure els carrers, només un moment. M’acosto a la barana i a baix tot és blanc: l’avinguda, les cases, els carrers petits, mentre les ràfegues ho emblanqueixen tot amb més acumulacións de neu. La biblioteca Robarts, una mica més lluny però davant meu, resplandeix finestres dins les ràfegues blanques. Badallo i tinc fred. Deixo la neu a fora i torno al concert de piano de Florence Price que sona a dins i que em treu l’ensopiment de cop, tot i que l’habitació només està iŀluminada per la pantalla de l’ordinador. Hauré d’encendre els llums… i només són les 3 de la tarda.

Sóc de tarannà estiuenc i cerco la llum i la bona temperatura. M’agrada sortir al balcó quan tot és ple de lluminositat i els arbres tenen la vegetació espessa. Mentre hi sóc passa la parella de falcons que nia a prop. Una volada de coloms a la teulada d’un edifici al davant i el crit d’un falcó esquinça el cel. Sembla que només juguin, però sé que no és això. A baix els arbres ombregen voreres i jardins i jo deixo vagar la mirada. Les nits d’estiu són molt clares amb un cel blau fosc, els relleus nítids i els llums de finestres i carrers enllustrats per petites fades. He d’afegir, però, que tot això no és pas el cas d’aquest estiu, embrutit sovint pel fum i les partícules de cendra dels incendis forestals de tot el Canadà. La natura està malalta, i jo també n’estic.

Nota: Aquest cap de setmana no hi haurà entrada al blog (ja hi ha la d’avui). Respondré els comentaris de la setmana passada de seguida que pugui.

Una ressenya del Llibre de La Frontera

Fa unes setmanes us vaig comentar la meva descoberta d’un llibre singular anomenat Llibre de La Frontera: de Musa ibn al-Tubbi. Us vaig dir que us en parlaria, però la pneumònia em va fer endarrerir. Avui estic millor i ara ho faré.

Ja us vaig comentar que el Llibre de La Frontera el va escriure el poeta i crític literari Jaume Pont. He d’afegir que aquest autor, nascut a Lleida, és també traductor i professor de literatura a la Universitat de Lleida. Com a poeta li han estat atorgats el premi Vicent Andrés Estellés (1982) i el Carles Riba (2006). Com a crític literari ha rebut, dues vegades, el Premi Crítica Serra d’Or (1991 i 1997); i el Premi de la Crítica Catalana de poesia (2001), aquest precisament pel Llibre de La Frontera: de Musa ibn al-Tubbi. I fa poc, el juny d’enguany, va rebre el guardó que atorga el Cénacle Européen Francophone a autors destacats en el món de les lletres, l’art i la poesia, en una cerimònia a l’espai cultural Mompezat de París.

També us vaig explicar la manera tan insòlita que em va dur a descobrir el Llibre de La Frontera, mentre preparava un nou relat que té lloc a la ciutat de Bagdad durant el segle X i està relacionat amb algunes coses de la literatura aràbiga. El títol de la meva història és “El palau dels folls”, i quan havia decidit que li posaria un epígraf, de pura casualitat em vaig topar a l’internet amb el fragment d’un poema d’un tal Abd-Allah ibn Yahya, que m’anava perfecte perquè feia referència no solament al títol sinó a una altra cosa que també té a veure amb la meva història. El fragment era “Vull retrobar el fil perdut dels folls”. Com us deia l’altre dia, vaig trobar el fragment i el poeta quan era a l’internet en una pàgina sobre la poesia andalusina de Lleida, però la pàgina no m’aclaria qui era aquell poeta. Van passar els dies, i en aconseguir una mica de temps em vaig posar a la cerca i captura d’aquell Abd-Allah ibn Yahya. Va costar, moltíssim. I el que vaig descobrir, gràcies a una entrevista a la revista Núvol, em va deixar bocabadada, perquè recordareu que el meu relat és metaficcional, oi?, doncs el tal Abd-Allah ibn Yahya va resultar ser un poeta fictici creat per Jaume Pont al seu Llibre de La Frontera, un llibre també metaficcional, amb un munt de poetes ficticis, heterònims de l’autor a l’estil de Pessoa, com el mateix Jaume Pont corrobora a l’entrevista de Núvol. Casualitats que semblen tretes també d’una ficció.

Ens diu Jaume Pont a Núvol:
[F]unciona de la mateixa manera que en el cas de Pessoa. Els poetes àrabs del meu poemari no deixen de ser heterònims meus, però jo no sóc aquests poetes perquè un cop creats ja fan via pròpia, són autors. Jo me’ls crec i funcionen ells en solitari. Tenen la seva vida, la seva manera d’escriure, la seva forma d’entendre el món, etc. En aquest sentit em sento molt proper a l’obra de Pessoa. Quan ell va crear els seus heterònims, es va adonar que eren tan diferents a la seva personalitat que es va veure obligat a crear unes biografies i adjudicar-los uns poemes que hi estiguessin en relació. Doncs bé, jo faig una cosa semblant.

Fent recerca sobre el Llibre de La Frontera, per escriure aquesta entrada al blog, he trobat un comentari sobre aquest llibre, que apareix a la web de l’AELC i que es tret de l’article de Xulio Ricardo Trigo (a qui uns quants de vosaltres coneixeu força) “La impostura feta art”, El Temps (València), 2000. A sota us copio el comentari d’en Xulio:

     Perquè el poeta [Jaume Pont] fa un exercici extrem de saviesa i de coneixement de la pròpia tradició oferint-nos una antologia de poetes del districte àrab de Lleida durant els segles X, XI i XII. La sorpresa no és que els susdits poetes siguin una invenció, idea que ha sovintejat entre els que fan versos, sinó l’extraordinària justificació que troba: una història de papers retrobats digna del millor narrador.
     No content amb això, Pont ens explica la vida de cada poeta, els situa històricament i, la qual cosa augmenta encara més l’encert i l’interès del volum, assatja estils singulars, treballa el poema curt —sens dubte una de les seves facetes més admirables— sense abaixar als llargs i, tot plegat, ens transmet la impressió que si no hi van existir aquests poetes va ser perquè Lleida esperava encara un creador amb l’autenticitat de Jaume Pont. Una joia.

I si fa no fa això explica Pont a l’entrevista de Núvol, en dir-nos que aquests poetes ficticis podrien haver existit perfectament:
Tenim constància que a la Larida àrab [Lleida] hi havia hagut diversos poetes. Poetes lleidetans, és clar. Quan jo vaig escriure aquest llibre tenia dues coses clares: en primer lloc volia ser un homenatge a una tradició sentida com a meva i en segon lloc volia fer un acte d’afirmació, és a dir, visibilitzar que aquesta tradició andalusina, amb les seves petjades, al costat de la jueva, de la cristiana i de la grecoromana, també forma part de la nostra tradició. El problema és que quan reflexionem sobre el nostre llegat, sempre ho fem només en una direcció: des d’occident. L’orient i el sud en queden exclosos, s’obliden molt sovint. La meva intenció era visibilitzar-ho i no em va quedar més remei que fer-ho a través de la ficció, perquè, a diferència d’altres indrets, a Lleida no ha quedat pràcticament res del llegat poètic àrab. Jo només vaig ser capaç de trobar un autor, el qual ja havia estat documentat per l’arabista Emilio García Gómez: Alí Ibn Jalaf al-Laridi. Aquest és l’únic poeta verídic. Tota la resta és ficctícia, inventada per mi, des de les biografies als poemes.

Mentre llegia el Llibre de La Frontera em venien al cap un a noveŀla, El Quixot, i l’autor argentí Jorge Luis Borges. És clar que jo havia llegit l’entrevista de Núvol i ja sabia que el llibre de Pont és una ficció, per tant tota la trama previa a l’entrada dels poetes i poemes, amb el manuscrit trobat, et fan pensar de seguida amb el Cide Hamete Benengueli de El Quixot, el suposat autor de la noveŀla de Cervantes, un musulmà historiador que va relatar les aventures del Quixot. És a dir, un altre joc metaficcional. Al Llibre de La Frontera tenim a Mohamed Omar Sumi, un investigador i bibliotecari de la Universitat d’al-Azhar al Caire, que es posa en contacte amb el narrador (se suposa que és el mateix Jaume Pont), per tal que tradueixi uns poemes al català. Perquè el bibliotecari ha trobat un manuscrit del segle XII de versos en àrab, escrits darrere un inventari andalusí de pastissos. Es tracta d’una antologia de poemes que, segons sembla, va copiar un tal Musa ibn al-Tubbi de poetes de l’amal àrab de Lleida dels segles X al XII. És a dir que Musa ibn al-Tubbi copia els poemes i probablement escriu la biografia de cada poeta. Naturalment, tant els poemes, com les biografies dels poetes, com el copista Musa ibn al-Tubbi i com el bibliotecari Mohamed Omar Sumi que ha descobert el manuscrit i ha traduït els poemes al francès i a l’italià, no han existit mai fora d’aquest llibre.

Tot plegat és també molt de Borges: una gran erudició que ho amara tot —amb tocs irònics i picades d’ullet— i un joc entre realitat i ficció. Tant a diversos contes de Borges com al Llibre de La Frontera, no saps mai què és real i què fictici. Notes al peu de pàgina, o títols de llibres o noms d’autors que no saps quins són ficticis i quins no, o bé a quin punt una dada autèntica es transforma en ficció. Amb Borges els casos són nombrosos, per exemple llibres que existeixen però el títol no és ben bé igual o a la pàgina 140 no passa el que ens diu. Al Llibre de La Frontera ens trobem amb una gran quantitat d’informació, però s’ha de fer tota una recerca si vols saber què és real i què fictici. Per exemple, a la biografia d’Abd-Allah ibn Yahya, el poeta del fragment pel meu epígraf, ens diu que Manuela Marín parla d’aquest poeta al seu llibre Individuo y sociedad en al-Andalus, Madrid, 1992. I és cert que aquesta historiadora, experta en al-Andalus i la poesia andalusina, existeix i va escriure el llibre assenyalat (i molts i molts d’altres), però jo no he pogut trobar que parli d’algú anomenat Abd-Allah ibn Yahya.

Els poemes, o fragments de poemes, que ens ofereix de cada poeta fictici, són magnífics i tenen estils diferents, segons qui és el poeta. A més, a l’entrevisa de Núvol, l’autor ens explica:
[H]e parlat amb àrabs de Lleida que, per suposat, entenen i parlen el català i els hi vaig preguntar: «hi has trobat, en el poemari, alguna cosa que et grinyoli» i em van respondre «no, la nostra poesia és així».

I acabo amb un parell de poemes, dels cap a 60 que ens ofereix el llibre.

Lleida, la Llunyana (d’Abu Bakr al-Balagi)

Quan abatut arribis a Lleida la Llunyana,
la medina cabdal del Zugr-al-Aqsa,
gaudiràs al punt del goig inefable
dels amants.

Beure l’aigua delitosa del seu riu
d’ones agitades,
feliç i ressonant entre les ribes,
és com abeurar els llavis
de la meva Itimad
quan acluca les parpelles.

El cant del gall (de Gayat “al-Waydiyya”)

Quan arran d’alba dorm tothom,
la torxa dels amants encara crema.
Una mà l’apaga per mesura.
L’altra, delerosa, l’encén un altre cop.
I de tant apagar i encendre la lluerna,
reverdeix el cant del gall, implacable,
a les golfes estretes de la son.